L’omissió de la família Coleman

informació obra



Direcció:
Claudio Tolcachir, Sergi Belbel
Intèrprets:
Cesca Piñón, Bruna Cusí, Roser Batalla, Josep Julien, Sergi Torrecilla, Vanessa Segura, Ireneu Tranis, Marc Rodríguez/ Biel Duran
Escenografia:
Joana Martí
So:
Carles Puntí
Vestuari:
Nidia Tusal
Caracterització:
Pablo Arcusa
Producció:
Temporada Alta
Autor:
Sergio Blanco
Sinopsi:

Una família al límit de la dissolució, una convivència impossible. La incapacitat per parlar d’allò que ens passa. L’omissió de la família Coleman és la versió catalana d’un dels espectacles argentins més aplaudits i representats dels últims temps. Un text ple d’humor que, des que es va estrenar l’any 2005, han gaudit més de 262.000 espectadors de 22 països diferents. Serà el mateix Claudio Tolcachir —autor i director del muntatge original— qui dirigirà la versió catalana, traduïda per Jordi Galceran, l’autor d’El mètode Grönholm i El crèdit, i interpretada per Bruna Cusí (Estiu 1993) i Marc Rodríguez, entre d’altres.

Crítica: L’omissió de la família Coleman

30/10/2018

S'ha trencat un mite

per Jordi Bordes

Fa una mica més d'una dècada, quan les petites produccions de teatre argentí emergent, van començar a aflorar a Catalunya (des del Temporada Alta i també l'Espai Lliure, amb Veronese i Daulte al capdavant) es parlava de l'originalitat del text però, sobretot, de l'excel·lència interpretativa. El públic (i la crítica) va posar en u pedestal aquells actors argentins de petit format, que semblava inabastable per als actors de casa. Semblava impossible trobar tot un repartiment (les obres tenien un notable nombre d'intèrprets) que pogués  mantenir un duel amb la versió argentina.

És cert que hi ha hagut moltes mostres de  producció comuna. Amb obres i direccions de Rafael Spregelburd (Tot, Lúcid, Buenos Aires). O de Javier Daulte (4 d'òptic, Com pot ser que t'estimi tant). O del mateix Daniel Veronese  (Adela). Però, en les obres de gran repartiment, es percebia la sensació que els actors argentins sabrien aguantar la verosimilitud millor en aquestes escenes surrealistes. Avui, Rigola juga a què els actors es confonguin amb els personatges, com aquelles primeres versions de Veronese a l'Espai Lliure (els actors actuaven amb la roba de carrer). Ho ha fet amb peces com Ivànov o, sobretot, Vania.

Ara, s'ha constatat que no. Que els actors de casa poden servir la mateixa estranyesa, amb la mateixa integritat. Si Sergi Torrecilla signa un Salvador antològic (distant, fred, calculador i sempre donant amb la conclusió encertada), també ho fa Cesca Piñon amb un tendre i excèntric paper d'àvia). O una Roser Batalla (fent una Meme aparentment in-útil i desgraciada que, en realitat, és una angonera dels seus familiars). O una Bruna Cusí (fent el paper de germana voluntariosa, de pal de paller de la família desestructurada). O Ireneu Tranis (amb un Dani buscabregues, perdedor i escàpol). O la germana Verónica (Vanessa Segura en un paper de gelosa, generosa i reina dels eufemismes per defugir d'una colla de sàtrapes). Finalment, molt tendre Biel Duran, en el paper de taxista enamoradís. O Josep Julién en el de metge covard. 

La omisión de la familia Coleman (2007) és el primer text de Tolcachir. El que li ha donat més alegries. El va estrenar aamb col·legues seus al menjador de casa. I ara encara volta per teatres de tot el món, amb la seva producció original. Excepcionalment, l'autor ha decidit fer una versió catalana. Amb la companyia que el mateix va triar. Realment, va cuinar un plat amb actors de diverses collites i horts, una estranyesa que ha casat molt bé en aquesta versió que manté el gust per l'escenari brut, desangelat, despreocupat. En el fons, és un cant a la supervivència, a un egoisme necessari per sortir del fangar. Del que hi havia en aquell Buenos Aires del corralito. I que encara viu amagat en pisos a punt de ser desnonats a la Catalunya que vol ser tant ufana i tant superba. Un cant a la humilitat i a admetre que hi ha desfavorits en els marges de la societat de Benestar que no se sap acollir.

Trivial