Com deia aquell, la família Coleman de Claudio Tolcachir (Buenos Aires, 1975) gira i gira i no deixa de girar. Camí dels quinze anys des de la seva primera estrena en un menjador de casa particular el 2005 i d'un recorregut per més d'una vintena de països i escenaris de tot el món, ja s'havia presentat a Catalunya en versió original i dialecte argentí, primer a l'Espai Lliure de Montjuïc, el 2009, i després al Teatre Borràs, el 2011, amb la companyia argentina Timbre 4. La seva reposició actual, sota el paraigua del Festival Temporada Alta, i ara al Teatre Romea de Barcelona, és una bona notícia i encara més perquè l'obra s'ha retreballat amb la traducció catalana de tall impecable del dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964), que flueix amb una insuperable familiaritat.
El mateix autor ha volgut que la versió catalana respirés aires locals catalans i es desempallegués dels tics de l'original argentí. I així és. Claudio Tolcachir té la mà trencada com a director de la seva obra i s'ha trobat amb un repartiment que l'hi ha posat fàcil. El conjunt és una capsa de bombons de licor: extraordinari el “paperot” de Sergi Torrecilla, un dels fills, el que aparentment té problemes psíquics, però que en el fons és la veu de la consciència de la família Coleman; afinadíssim el paper de Roser Batalla, la mare amb quatre fills de pares diferents, amb el cap als núvols; emblemàtic el de Francesca Piñón, reconvertida en “àvia” que està de tornada de tot i que aglutina i beneeix la manera de ser de la família; elegant enmig del caos i entranyable el paper de Bruna Cusí, la filla petita de la nissaga, l'única que fuig de les excentricitats de la troupe i que per això és també l'escarràs i el suport de la família; i encara hi fan pinya Vanessa Segura, la filla que des de la infància va fugir del caos familiar i que té un secret amagat sobre la seva aparença de benestar que serveix perquè l'obra es tanqui en clau de xantatge emocional sorprenent; o Ireneu Tranis, el fill que n'ha de fugir amb la motxilla sempre plena per tenir les mans massa llargues; i Josep Julien, metge de l'hospital privat on ingressen l'àvia que es converteix per interessos propis en una mena d'investigador privat sentimental; i gairebé imperceptible però essencial el paper de l'únic personatge extern de la família, l'amic, el "taxista" de la filla deslliurada del caos, interpretat en funcions alternes per Marc Rodríguez i Biel Duran.
Diuen que Claudio Tolcachir basa el seu mètode de treball escènic en la improvisació, però com ja es va constatar en les representacions de l'original el 2009 i el 2011, a aquestes alçades, la trama de l'obra no permet ja gaires improvisacions més i s'ha convertit en un argument lligat de cap a peus que va configurant el paisatge humà de la família Coleman i les diferències existents entre els seus membres, sobretot els fills: l'esquizofrènic, el pinta, la noia treballadora i la que fins i tot s'avergonyeix de pertànyer a la família —avui es pot interpretar que tocada per la crisi—, tot i que no es pot resistir a ajudar-los econòmicament portant l'àvia a l'hospital que els Coleman transformen gairebé en una suite d'hotel.
L'obra fa la impressió, d'entrada, que durant una hora i tres quarts es desmarxarà en esgarrapades entre germans, baralles de coixins i rebolcades. Però aquesta és només una impressió inicial que, afortunadament, té una maneta de fre posada per agafar el to discursiu que evoluciona cap a una subtil ironia que sembla que disfressi l'amargor de fons amb una aparent alegria.
Una obra essencialment d'actors i actrius que fan de cadascun dels seus personatges un perfil espontani i creïble que aconsegueix dotar de comèdia la tragèdia i fer de la tragèdia un antídot que provoca el somriure dels espectadors gràcies a la naturalitat escènica de la companyia que fuig de tots els convencionalismes de tant de teatre a vegades postís i encartronat. A les famílies catalanes, com a les argentines, hi ha molta roba bruta per rentar. Però sempre és molt millor que la bugada es faci a casa. Ni que els Coleman la comparteixin des de fa anys amb milers d'espectadors. (...)
