L’omissió de la família Coleman

Teatre

informació obra


Direcció:
Claudio Tolcachir, Sergi Belbel
Intèrprets:
Cesca Piñón, Bruna Cusí, Roser Batalla, Josep Julien, Sergi Torrecilla, Vanessa Segura, Ireneu Tranis, Marc Rodríguez/ Biel Duran
Escenografia:
Joana Martí
So:
Carles Puntí
Vestuari:
Nidia Tusal
Caracterització:
Pablo Arcusa
Producció:
Temporada Alta
Autoria:
Sergio Blanco
Sinopsi:

Una família al límit de la dissolució, una convivència impossible. La incapacitat per parlar d’allò que ens passa. L’omissió de la família Coleman és la versió catalana d’un dels espectacles argentins més aplaudits i representats dels últims temps. Un text ple d’humor que, des que es va estrenar l’any 2005, han gaudit més de 262.000 espectadors de 22 països diferents. Serà el mateix Claudio Tolcachir —autor i director del muntatge original— qui dirigirà la versió catalana, traduïda per Jordi Galceran, l’autor d’El mètode Grönholm i El crèdit, i interpretada per Bruna Cusí (Estiu 1993) i Marc Rodríguez, entre d’altres.

Crítica: L’omissió de la família Coleman

09/12/2018

Nosaltres i els Coleman

per Núria Sàbat

No els coneixem de res, però no se’ns fan gens estranys. Diuen i fan coses que no acaben de quadrar, però que tampoc no ens sonen tan llunyanes. Ens fan riure, però després ens queda un regust amarg i una mena de sentiment de culpabilitat... En tots ells hi ha aquell punt recognoscible –que de vegades brolla a raig, d’altres més discretament o supura gota a gota– que ens els fa terriblement propers. Potser perquè gairebé tots tenim –hem tingut o tindrem– el nostre propi Coleman. Per això connectem tant amb aquesta família atípica, estrafolària i cruel –però alhora divertida i entranyable– que va aterrar a Catalunya ja fa uns quants anys parlant en argentí en un moment d’eclosió del teatre porteny. Claudio Tolcachir i Timbre 4 van esdevenir –com molts altres conterranis seus– un nom de referència. La seva manera de concebre i fer teatre va arrelar i van establir uns vincles profunds i profitosos entre Barcelona i Buenos Aires que avui encara són ben vius.

La versió catalana recull totes les peculiaritats de l’original, convenientment adaptades al ritme i al posat de casa nostra gràcies a la bona feina de Jordi Galceran –traducció actualitzada i ajustada a la nova realitat–, a un càsting fantàstic i, per descomptat, a la interpretació d’un grapat d’intèrprets que, guiats per Tolcachir, semblen entendre’s de meravella.

Els personatges graviten al voltant d’una figura central, la iaia –gran Francesca Piñón– que fa mans i mànigues –i, quan convé, els ulls grossos– per mantenir unida una família clarament abocada al desastre. Ella esdevé el pilar d’aquest nucli heterogeni format per una filla “peterpaniana” –encertadíssima Roser Batalla– i alhora mare de 4 fills singulars interpretats per Bruna Cusí, Vanesa Segura, Ireneu Tranis i Sergi Torrecilla que saben trobar i mostrar les peculiaritats dels seus personatges, un dels quals és un noi depenent psíquicament al qual Torrecilla sap trobar el punt dramàtic just. També cal esmentar els breus però efectius treballs de Josep Julien i Biel Duran, així com el revelador vestuari de Nidia Tusal.

I és que si bé els Coleman podrien exemplificar la típica família desestructurada, el muntatge que els representa està perfectament estructurat.

L’omissió de la família Coleman és un drama revestit de comèdia agredolça que exposa sense jutjar –facultat que resta a les mans dels espectadors– una situació que sota una epidermis un pèl esperpèntica amaga situacions i realitats malauradament tan injustes com conegudes i intemporals. 


Trivial