L'alegria

informació obra



Intèrprets:
Lluïsa Castell, Montse Guallar, Andrés Herrera, Alejandro Bordanove
Escenografia:
Enric Planas
So:
Jordi Bonet
Il·luminació:
David Bofarull (A.A.I)
Vestuari:
Albert Pascual
Caracterització:
Noemí Jiménez, Coral Peña
Ajudant de direcció:
Roger Torns
Producció:
Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia
Autor:
Alberto San Juan Guijarro, Fernando Egozcue
Sinopsi:

Extraradi d’una ciutat. Barri obrer d’habitatges barats de protecció oficial. Una zona pobra, degradada i oblidada per on no voldríem passar. La Júlia hi viu de lloguer amb el seu fill Eli, que té paràlisi cerebral. L’Eli té 20 anys i no parla, no pot caminar i veu passar els dies, un darrere l’altre, a la seva cadira de rodes. Però l’Eli pot somriure, i també sap acariciar. La Júlia el cria amb tendresa i atenció, sense laments, amb alegria. Una dona sense estudis ni recursos, que treballa fins esllomar-se per poder viure en condicions mínimes, que no són les adequades per a algú com l’Eli.

El noi ha crescut, i la Júlia té una hèrnia que no li permet carregar-lo en braços, com feia sempre, per poder baixar amb ell els nou esglaons de l’entrada i portar-lo al carrer. Així que ja no surt de casa. La Júlia està obstinada a resoldre aquesta situació fent construir una rampa per la qual poder baixar la cadira de rodes del seu fill.

Una simple rampa pot resultar una empresa impossible quan totes les condicions són desfavorables i si la seva consecució depèn de la voluntat i de la bondat dels altres.

Crítica: L'alegria

29/10/2017

L’alegria malgrat tot

per Iolanda G. Madariaga

Un teatre de profund compromís social amb criteris dramatúrgics absolutament contemporanis és possible i L’alegria n’és un magnífic exemple. Marilia Semper aborda un tema dur, sense estalviar-nos cap detall de la seva cruesa, però sense concessions al dramatisme gratuït. En fa una posada en escena tan austera com essencial. El magnífic treball dels actors acaba de bastir el prodigi: el públic emocionat es lliura a una llarga ovació que continua ressonant a les nostres oïdes lluny ja de la Beckett. La història ens situa en l’extraradi d’una ciutat que pot ser Barcelona o qualsevol de característiques similars; un barri d’aquells costeruts, on no hi arriba el metro, amb edificacions de baixa qualitat i escassos serveis. En un d’aquests edificis hi viuen la Júlia (Lluïsa Castells) amb el seu fill Eli (Alejandro Bordanove), un noi amb paràlisi cerebral. Dona de classe treballadora amb un fill depenent, tres vegades pària. Malgrat això, la Júlia s’aferra a l’alegria per entomar la seva vida sense ingenuïtat però amb esperança. A la porta del davant, sobreviu com pot la Vera (Montse Guallar), traductora de rus sense feina. La Vera s’està amb l’Eli mentre la Júlia treballa, això li permet menjar el què la Júlia cuina per a tots i sufragar algunes despeses. El Ramon (Andrés Herrera) és el propietari del pis on viu la Júlia. Ell s’està al pis de dalt amb la seva dona malalta crònica i és el president de la comunitat de veïns. Nou esglaons impedeixen a la Júlia portar l’Eli a gaudir de l’aire lliure, una barrera arquitectònica infranquejable per a les castigades espatlles de la Júlia. Una rampa podria alleugerir la càrrega de la Júlia, la seva angoixa, i endolcir la vida de l’Eli. Les obres, però, tenen un cost i la Júlia tan sols és una llogatera. Marilia Samper fa un dibuix clar i precís dels personatges i els posa en una situació quotidiana de conflicte. Els actors els donen la profunditat i els matisos necessaris per destil·lar-ne una humanitat commovedora. En el personatge de l’Eli rau un conflicte del que ell n’és tan sols el subjecte pacient. Samper, fidel a la idea d’un teatre pobre, fa una posada en escena regida pel principi d’austeritat. Albert Bordanove, a més de dotar el personatge de l’Eli d’entendridora versemblança, exerceix de narrador, d’un o altre veí, d’acompanyant ocasional de la Vera o de la dona del Ramon; un entrar i sortir del personatge molt brechtià que juga a favor de trencar el naturalisme. L’escenografia d’Enric Planes col·loca una caixa dins l’espai escènic que tan sols mostra un humil menjador, sense concessions al costumisme. La caixa es veu envoltada del negre absolut. Quan els personatges surten de la caixa, amb l’ajuda de la subtil il·luminació de David Bofarull, aquest negre esdevé pati, balcó, carrer o replà -un replà que, en algun moment, s’estén fins el pati de butaques, implicant-nos com a veïns en la reunió de la comunitat. El final no és obert, Samper ens presenta dos finals. No vull desvetllar-los, només afirmar de forma rotunda que no es tracta de triar-ne un. Teatre social que implica la denúncia i la presa de consciència de les injustícies sobre les que es construeix la nostra societat.