Un teatre de profund compromís social amb criteris
dramatúrgics absolutament contemporanis és possible i L’alegria n’és un
magnífic exemple. Marilia Semper aborda un tema dur, sense estalviar-nos cap
detall de la seva cruesa, però sense concessions al dramatisme gratuït. En fa
una posada en escena tan austera com essencial. El magnífic treball dels actors
acaba de bastir el prodigi: el públic emocionat es lliura a una llarga ovació
que continua ressonant a les nostres oïdes lluny ja de la Beckett. La història
ens situa en l’extraradi d’una ciutat que pot ser Barcelona o qualsevol de
característiques similars; un barri d’aquells costeruts, on no hi arriba el
metro, amb edificacions de baixa qualitat i escassos serveis. En un d’aquests
edificis hi viuen la Júlia (Lluïsa Castells) amb el seu fill Eli (Alejandro
Bordanove), un noi amb paràlisi cerebral. Dona de classe treballadora amb un
fill depenent, tres vegades pària. Malgrat això, la Júlia s’aferra a l’alegria
per entomar la seva vida sense ingenuïtat però amb esperança. A la porta del
davant, sobreviu com pot la Vera (Montse Guallar), traductora de rus sense
feina. La Vera s’està amb l’Eli mentre la Júlia treballa, això li permet menjar
el què la Júlia cuina per a tots i sufragar algunes despeses. El Ramon (Andrés
Herrera) és el propietari del pis on viu la Júlia. Ell s’està al pis de dalt
amb la seva dona malalta crònica i és el president de la comunitat de veïns.
Nou esglaons impedeixen a la Júlia portar l’Eli a gaudir de l’aire lliure, una
barrera arquitectònica infranquejable per a les castigades espatlles de la
Júlia. Una rampa podria alleugerir la càrrega de la Júlia, la seva angoixa, i
endolcir la vida de l’Eli. Les obres, però, tenen un cost i la Júlia tan sols
és una llogatera. Marilia Samper fa un dibuix clar i precís dels personatges i
els posa en una situació quotidiana de conflicte. Els actors els donen la
profunditat i els matisos necessaris per destil·lar-ne una humanitat
commovedora. En el personatge de l’Eli rau un conflicte del que ell n’és tan
sols el subjecte pacient. Samper, fidel a la idea d’un teatre pobre, fa una
posada en escena regida pel principi d’austeritat. Albert Bordanove, a més de
dotar el personatge de l’Eli d’entendridora versemblança, exerceix de narrador,
d’un o altre veí, d’acompanyant ocasional de la Vera o de la dona del Ramon; un
entrar i sortir del personatge molt brechtià que juga a favor de trencar el
naturalisme. L’escenografia d’Enric Planes col·loca una caixa dins l’espai
escènic que tan sols mostra un humil menjador, sense concessions al costumisme.
La caixa es veu envoltada del negre absolut. Quan els personatges surten de la
caixa, amb l’ajuda de la subtil il·luminació de David Bofarull, aquest negre
esdevé pati, balcó, carrer o replà -un replà que, en algun moment, s’estén fins
el pati de butaques, implicant-nos com a veïns en la reunió de la comunitat. El
final no és obert, Samper ens presenta dos finals. No vull desvetllar-los,
només afirmar de forma rotunda que no es tracta de triar-ne un. Teatre social
que implica la denúncia i la presa de consciència de les injustícies sobre les
que es construeix la nostra societat.
