Encara sort que el nou espectacle d’Euripides Laskaridis ha estat programat pel Festival Grec una setmana abans de la propera nit de lluna plena. I és que quan tens a l’escenari un home llop amb moltes ganes de fer por , ensenyar les esmolades ungles i posar-se a udolar salvatgement, no et pots arriscar que la bèstia es descontroli , salti al pati de butaques i acabi perseguint-nos a tots plegats pels passadissos del teatre , com si fóssim allò que els anglosaxons denominen una “damsel in distress”; una damisel·la en problemes necessitada d’un salvador protector com ara la que es passa també la seva bona estona fent corredisses per l’escenari i donant aterrits xiscles al llarg de l’espectacle.
Però no siguem injustos amb aquest home llop que ens llença irresistibles mirades , tan horrorífiques com horroritzades , però sempre capaces de provocar-nos el més divertit dels espants, tot servint-se dels molt expressius ulls de Laskaridis, un actor tan excel·lent i exuberantment desbordant com la seva mateixa proposta escènica . Com és ben sabut, l’home llop és el més dual personatge que ens han legat les llegendes , la literatura i el cinema de terror. El cas de Jekyll and Hyde no compta, perquè en aquell cas és el mateix doctor que s’administra la droga qui fa que aparegui el pervers altre jo que acaba dominant-lo. Però el pobre home llop sempre és un individu que es veu sorprès per circumstàncies que li resulten alienes, quan descobreix la mena de depredador assassí en el qual es converteix a mesura que la lluna plena domina el cel nocturn. I no es pot negar que l’home llop del surrealista deliri escènic que ens presenta Laskaridis fa el que pot per controlar la seva dualitat i deixar-se dominar pel bon jan que porta també dins seu. I ho fa sotmès al terapèutic control d’un metge que ho prova tot, per tal de portar-lo pel bon camí. Quan queda demostrat que les lliçons psicoanalítiques del Dr. Freud no acaben de funcionar per molta xarrameca i molt divan que hi posis de per mig, tira mà de l’empastillat a tota pastilla. I quan la medicació demostra també la seva ineficàcia a l’hora de reprimir el llop que porta dins seu el pacient , recorre a uns electroxocs capaços de deixar fregit tot el públic que omple el teatre. Però, ni així. No hi ha res a fer. La dualitat que , efectes terrorífics a banda, ens porta tan sovint a fer el ridícul, o a parlar i/o actuar de la manera més inoportuna i contradictòria, es resisteix a tot .Fins i tot , als trets (imaginem que amb bales de plata ,donades les circumstàncies) que acaba disparant a tort i a dret el nostre bon doctor, quan decideix deixar-se de teràpies i agafar una bona escopeta. Tot i que arribats a cert punt de l’espectacle ,tampoc no podem estar massa segurs de qui és qui a l’escenari ( i si el metge , encobreix en realitat un perillós assassí?), perquè aquest sembla posseït per un imaginatiu desgavell tan obert a les variacions com ho està la mateixa pedra semipreciosa que li dóna títol. Una pedra semipreciosa que, com ens recorda el mateix Laslaridis, tant et pots trobar a la cèlebre màscara mortuòria de Tutankamon, com a l’inconfusible blau pictòric ideat per Yves Klein. I que també fa una molt lluïda i multi-cromàtica aparició , en aquest muntatge al llarg del qual pots passar com si res de trobar-te davant la típica escena en la qual la probable futura víctima li obra la porta ( o el finestral amb grans cortinatges agitats pel vent) al llop ( o al vampir: penseu en Dràcula i Nosferatu ) que es presenta amb pell de corder ( i aquí podem pensar també en la Caputxeta i la seva iaia massa confiada), al dolç moment en el qual aquest llop que se’ns ha convertit ja en una figura tendrament entranyable s’abraça com un nen necessitat d’aixopluc a un tan precisos com inesperat i gegantesc cavallet de mar. Aquí hi cap des de la imatge que podria haver-se escapat d’una comèdia de terror filmada a la manera expressionista, fins el moment de meta-teatre que , tot encenent els llums de sala a la manera postmoderna del post-teatre, ens recorda que tot plegat no és altra cosa que un artifici ben assajat.
Al cap i a la fi, allò inesperat és justament allò que cal esperar d’un espectacle de Laskaridis, segons les seves pròpies paraules. Diu el creador que el punt de partida dels seus muntatges es troba sempre en quelcom “sempre diferent que s’anuncia de manera inesperada”. En aquest cas, l’home llop li va fer una primera visita en forma de somni . I dos anys més tard, l’home llop oníric agafava la presència corporal amb la qual se’ns ha presentat ara, per tal de protagonitzar un espectacle ple també d’una comicitat inesperada a la qual potser no cal buscar-li massa sentit, perquè com diu també Laskaridis, el seu és un treball dirigit a tothom qui reconeix de forma emocional “com de commovedor resulta trobar el costat divertit de la vida, sense buscar missatges ni ensenyaments, sense prendre’s les coses massa seriosament”. Tot i que , i mentre ens fica la por al cos servint-se de la més divertida disbauxa , del més llampant vestuari, i d’uns disbarats escènics que requereixen alhora d’una molt centrada logística escènica, Laskaridis ens visualitzi la dualitat que s’agita sempre dins nostra amb una contundència de la qual ja voldrien presumir molts espectacles que l’han abordat molt més seriosament.
