Lapònia

informació obra



Intèrprets:
Roger Coma, Meritxell Huertas , Meritxell Calvo, Manel Sans
Escenografia:
Sebastià Brosa, Paula Font, Paula Gonzàlez
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
So:
Xavi Gardés
Vestuari:
Irantzu Ortiz
Direcció:
Cristina Clemente, Marc Angelet
Producció:
Hause , Velvet Events
Músics:
Sabina Witt
Autor:
Jordi Casanovas
Sinopsi:

La Mònica, en Ramon i el seu fill de cinc anys, en Martí, han viatjat a Finlàndia per passar les festes de Nadal amb la germana d'ella, la Núria, el seu company finès, l'Olavi, i la filla de tots dos, l'Aina, de quatre anys. 
El petit Martí està il·lusionat, a Finlàndia podrà veure el Pare Noel de veritat. La vetllada entre les dues famílies es presenta idíl·lica: una caseta enmig d’avets nevats, llar de foc, trineus a la porta, entorn familiar plàcid... Però tot s’esguerra quan l'Aina explica a en Martí que el Pare Noel no existeix, que és un personatge que es van inventar els adults fa temps per coaccionar als nens i fer que es portessin bé. La veritat és que és impossible que un sol home reparteixi regals a tots els nens del món en una sola nit. El disgust d'en Martí és gran, però encara ho és més el dels seus progenitors. 
Per a la Mònica i en Ramon mantenir la il·lusió del seu fill és una de les màximes del Nadal. A partir d’aquest fet, les dues parelles contraposaran dues maneres d’educar als fills totalment oposades, debatran sobre la veritat i la mentida, les tradicions, els valors familiars, i inevitablement sortiran a la llum secrets del passat que ningú no volia desenterrar.

Crítica: Lapònia

24/01/2019

La resposta està en l'aurora boreal

per Andreu Sotorra

Amb comèdies com aquesta, no en calen d'importació perquè estan a l'altura de les més sonades i celebrades que s'hagin vist en els últims temps. Ja fa temporades que s'ha constatat que hi ha una “mina” per explotar dins de la nova dramatúrgia catalana que, sense renunciar a referències pròpies, és capaç d'aprofundir, estripar si cal i ironitzar sobre qüestions domèstiques universals, amb humor intel·ligent, amb una bona dosi de reflexió i amb una burxada final com a sorpresa.

«Lapònia» parteix d'una anècdota tan popular com el dilema de si cal dir o no a les criatures que el Pare Noel és una mentida. I qui diu Pare Noel, diu Reis Mags, diu Tió o diu altres convencions tradicionals similars. Però això només és l'anècdota perquè darrere hi ha una àcida relació d'amor i odi entre dues germanes i dos cunyats, un d'ells finlandès, resident a Lapònia, parella d'una de les germanes catalanes, treballadora de la multinacional Nokia i fan de les noves aplicacions, i amb una filla petita. L'altra germana i el marit catalans, mestre d'institut, han viatjat al país del Pare Noel amb el seu fill petit per veure de prop —al parc temàtic que hi té obert com a negoci— el senyor de la barba blanca, la panxa grossa, el vestit vermell i el trineu... i veure també la germana i la seva família, esclar.

«Lapònia» té molts ganxos per als espectadors: el paperot o, millor dit, el paperàs que hi fa l'actriu Meritxell Huertas (exCubana, entre altres coses) carregat a parts iguals de mala bava i de bon humor i que és el que desencadena que, progressivament, es passi de l'anècdota a l'aprofundiment de la qüestió. Un altre ganxo és l'esforç dialèctic i summament simpàtic que fa l'actor Roger Coma, el personatge finlandès d'origen, en un català correctíssim —propi del «Digui, digui»— però matisat per l'accent del finès. I no només això, també el seu criteri de principis sobre com educar les criatures i la seva mirada estrangera sobre els costums dels catalans. Especialment interessants i arriscats lingüísticament els fugaços moments de conversa amb la seva dona, l'actriu Meritxell Calvo, en original finès, amb una actuació continguda i que sovint parla amb l'expressió en silenci quan la tensió puja de to. I el quart protagonista de la història, l'actor Manel Sans, deixa el seu costat de personatges de tendència violenta i pocavergonya per posar-se en la pell d'un pare de família tendre i de llàgrima fluixa.

De fons, les dues criatures, absents: el petit català (encara innocent sobre les il·lusions de mentida) i la petita finlandesa (avançada en el grau d'intel·ligència per influència del seu pare). Dos personatges que no hi són —només en off— però que condicionen tot el que acabaran discutint durant una hora i mitja els seus progenitors.
  «Lapònia» combina i arrodoneix amb habilitat tots els ingredients per tenir una llarga trajectòria escènica. Comèdia familiar per a avis que han deixat els fills enrere ja grans però que ara tenen néts, i comedia familiar per a pares joves amb fills petits o, si no en tenen, amb el projecte de tenir-ne en marxa.

Dilemes com decidir si per Nadal cal caure en el consumisme, si cal fer venir el tió a casa o anar-lo a buscar al bosc, si cal creure's que els Reis Mags són els Reis Mags ni que a la mateixa hora cavalquin per tots els pobles i ciutats, si cal importar la tradició europea de Santa Claus o fins i tot si cal personificar l'arbre de Nadal com si fabriqués regals només apareixen en els nuclis familiars quan les criatures comencen a tenir ús de raó.

Potser per això, els quatre protagonistes de «Lapònia», tanquen el seu dilema amb un èxtasi col·lectiu de contemplació de l'aurora boreal nocturna de Finlàndia i amb la intenció, segurament, de trobar en la fantasmagoria i la llegenda popular que aquest fenonem nòrdic celeste arrossega a través dels segles, la resposta que ells mateixos no troben ni tocant de peus a terra. (...)