Cristina Clemente torna al teatre convencional (amb la complicitat de Marc Angelet). Després de Ventura (un trencaclosques dramatúrgic narrat en una casal modernista) recupera el seu teatre de saleta d'estar. Són situacions quotidianes passades pel microscopi teatral i que exploren situacions dramàtiques pels personatges però ben còmiques per als espectadors. La informació se serveix amb comptagotes i els dos autors i directors s'asseguren començar l'obra dalt de tot perquè ja s'ha produït el cop d'efecte: la cosina finlandesa, de 4 anys, ha advertit al seu cosí de Barcelona, de 5, que el Pare Noel és una enganyifa.
El gran repte de l'obra és doncs, mantenir l'atenció, que no decaigui el ritme a l'hora que es van aportant informacions que desvelen les relacions entre les dues parelles. Les germanes, tant properes en la infància es troben molt distanciades tant geogràficament com emocionalment. Si el marit de la venedora de loteria busca consensuar i trobar punts de convivència, el marit de la programadora de Nokia, fa ràbia per la seva malentesa superioritat, que, al final, no ho serà tant. Clemente estira de la família com ja va fer a Consell familiar, però també a La nostra Champions particular o, fins i tot, Volem anar al Tibidabo.
A Lapònia, es percep més d'una cerca de google (què és una aurora boreal, per exemple). Però es fa amb la sinceritat de parlar d'una zona, com a espai més psicològic que real. De tractar els tòpics de l'escola finlandesa i la seva primavera (quan el desglaç ensenya la brutícia que va quedar sota de la capa de neu durant mesos). De confrontar tradició i modernitat. I entendre que tots els vestits tenen alguns traus per on s'escola el que hauria de ser el món ideal. El treball dels actors és notable, amb dos excèntrics ben diferents (Meritxell Huertas, que és la que vol reviure la màgia del Nadal a través dels ulls del seu fill Martí i Roger Coma, en el paper de finlandès empàtic i alhora estirat, que fuig, aparentment, de caure en la moda consumista). Meritxell Calvo i Manel Sans interpreten el paper dels que volen mediar i tenen la dificultat de dir un secret que podria tornar a tensar la vetllada. Genial quan el personatge que interpreta Calvo projecta la seva tensió partint els torrons. Els àpats de Nadal els carrega el diable.
És una obra que revela la contradicció de la necessitat de viure entre mentides piatoses i il·lusionants o bé de patir per les veritats més frustrants, sense ser capaç d'integrar-les. Una peça per a un gran tipus de públic, que fa la flaire de convertir-se en un clàssic fent gira (o temporada) pels volts de Nadal, tants anys com vulguin. És cert que el Pare Noel és una anècdota circumstancial, però dóna molt de joc entre Advent i la Candelera.
