Peça de dansa sobre les idees de permanència i insistència. Interpretada només per dones i construïda a partir de la sonoritat del cos de les ballarines, evoca els processos de transformació i repetició de la natura, sense fer referència a la figuració a escena. El moviment en el cos de les ballarines, com a columnes que s’agiten en nombroses direccions, dels seus braços llançats amb violència i descontrol, produeixen sons. Es desplega així una poètica de cossos que resisteixen de peu, un cos col·lectiu de dones que mostra la seva resiliència ancestral com a forma d’estar en el món.
La brasilera Poliana Lima és coreògrafa, ballarina i docent resident a Madrid. L’any 2011 realitza la seva primera creació, la peça curta Palo En La Rueda. Un any més tard, comença a col·laborar amb la coreògrafa lituana Ugne Dievaityte, amb peces que recorren diversos festivals nacionals i internacionals. Artista associada del Centro Conde Duque de Madrid, Poliana Lima és l’artista d’Espanya d’Aerowaves 20/21. La seva darrera peça, Las cosas se mueven pero no dicen nada, es veurà al Festival Días de Dança a Oporto i a França, al Centre National de la Danse a Paris.
Espectacle molt agraït de veure com a espectadora, que es va poder veure a la Sala OM del Mercat de les Flors i per al qual es va fer un descompte especial pel Dia de la Dona. L’espectacle és interpretat només per dones, 12 cossos femenins dempeus, repartits per l’escenari i vestits de lluentons; dones que produeixen so a partir únicament dels seus cossos (veu inclosa). Tot i no construir cap discurs feminista, com que els cossos sí que parlen per si sols, la simple repetició i transformació de sons i moviment transmet una potència que no té a veure amb la força física, sinó amb la resistència col·lectiva. L’espectacle, estrenat el 2020 als Treatros del Canal de Madrid i seleccionat el 2021 per la plataforma Aerowaves, va començar a gestar-se el 2016 amb ballarines joves acabades de graduar, treballant a partir de les idees de permanència i insistència. Tot i algunes objeccions menors a la il·luminació (Carlos Marquerie) –algunes escenes amb requadres de colors que no s’explicaven de cap manera– i el vestuari (Anaïs Zebrowski) –pantalons pirates iguals i samarretes diferents tipus festival final de curs–, en general, l’estètica minimalista permetia concentrar-se en la musicalitat dels sons i l’escolta de les ballarines entre elles, que alhora en cap moment van perdre la seva individualitat.
