L’any 1985, poc abans de morir, Jean Genet va concedir una entrevista al periodista de la BBC Nigel Williams en la qual, i mentre polvoritzava tots els codis del que s’entén tradicionalment com a entrevista i es saltava tots els límits que teòricament ha d’assumir un entrevistat, reivindicava la necessitat d’observar la societat en diagonal . I afirmava alhora que l’únic teatre que l’interessava, era precisament aquell que ofereix una visió en diagonal dels personatges ; aquell capaç d’invertir les perspectives convencionals per tal de apropar-se als essers humans i reflectir-los tot allunyant-los del component mecànic amb el qual acostumen a relacionar-se. Luis Luque, inicia el seu muntatge de l’obra teatral més representada de Genet justament amb un fragment d’aquella entrevista. Justament, doncs, entrant en diagonal, per tal de deixar ja de bon principi ben a la vista l’artifici que desmunta totes les mecàniques vinculades a l’encobriment, i oferir la possibilitat de representar allò que no pot passar a l’acte. I cal recordar en aquest sentit el paper fonamental que la representació adquiria alhora a “El balcó”, aquella també ben emblemática obra de l’autor que s’ubicava a un bordell en el qual, els clients podien fer real per una estona la seva fantasia de converirir-se en un alt comandament militar, o en un no menys alt prelat de l’església, o en un jutge dotat de poder per salvar o condemnar a dojo a qualsevol ciutadà.
Genet, es va inspirar a l’hora d’escriure aquesta obra en el cas real d’unes criades que eren també germanes, i que amb el seu acte criminal, van esgarrifar la societat francesa dels anys 30 del passat segle. Però lluny de teatralitzar fidelment aquells fets, Genet els va prendre com a punt de partida per a donar-li forma a dos personatges que un i altre cop, teatralitzen la fantasia d’assassinar la seva senyora mitjançant una representació que elles mateixes denominen com “la cerimònia” . La cerimònia a la qual nosaltres mateixos podem assistir en forma d’espectadors, sembla haver estat precedida per un acte amb conseqüències destructores, i ser el preàmbul d’una tragèdia que potser vingui a fer realitat les fantasies. Però cal no oblidar que la visió en diagonal que ofereix Genet, vol mostrar també l’enrabiada impotència d’una classe social que sempre acaba tenint les de perdre. Sigui com sigui, la cerimònia , els seus canvis de rol que fan entrar també en joc la dependència mútua de les dues criades, o la nova perspectiva desesperada que aquesta adquireix un cop la senyora fa un definitiu i definitori acte de presència , venen a evidenciar que tal i com deia Genet ” aquestes criades són uns monstres, com ho som nosaltres mateixos quan somiem “.
Luque, com deia abans, iniciant la seva proposta amb un fragment d’aquella entrevista, defuig també des de l’inici la possibilitat d’apropar-se al text donant-li un embolcall més o menys realista , com feia per exemple Mario Gas al seu muntatge , tot fent-nos sentir dins del luxós interior d’una ben burgesa mansió. Per contra, el que ens espera aquí és un espai ple de asèptica buidor, en el qual l’element més luxós el constitueix una petita plataforma giratoria que sembla remarcar encara més el caràcter artificial i repetitiu de la cerimònia. En aquest context, les criades substitueixen la convencional cofia per un tocat capilar tan blanc com la resta del seu vestuari que a mi em va recordar el de les hostesses de vol de “2001. una odisea de l’espai”, potser també perquè la blancor general en té alhora alguna cosa d’espai futurista dins del qual t’hi pots trobar una habitació blanca d’aquelles en que el temps sembla haver-se dissolt en una eterna repetició.
L’excel-lent treball interpretatiu d’Ana Torrent i Alicia Borrachero, sap com visualitzar tot l’entramat de submissions practicades amb fàstic i fallits actes de rebel·lia exercits amb impotent histrionisme que entren en joc quan som en ple cerimonial. I que queden relegats a la latència quan qui entra en joc, és aquesta senyora encarnada de forma notable per Jorge Calvo que quan creu que la vida la portava a perdre els papers , els recupera a temps per tal de deixar clar que sempre hi hauran senyores i sempre hauran criades. I és que – com deixava clar Hegel explicant la dialèctica que s’estableix entre l’amo i l’esclau- , per existir , es necessiten les unes a les altres.
La mirada de Luque, resulta – això sí- , potser un xic massa freda , com si l’observació en diagonal, hagués limitat un pel massa la sacsejada passional que també es pot produir al llarg d’una cerimònia , encara que aquesta no pugui mai assolir la categoria de catarsi alliberadora. Però ni la fredor pot rebaixar el grau d’interès que presenta aquest notable muntatge d’una obra que segueix oferint una ben inquietant visió sobre els lligams que s’estableixen entre dominats i dominadors, i sobre la complexitat que adquireixen les representacions que vehiculen aquella mena de desitjos potser plens d’odi que només en podem permetre quan som profundament dormits.
