És evident: quan tens a l’escenari un condemnat per assassinat que ha acabat carregant amb un segona condemna susceptible de condemnar-lo a mort i que respon al nom de Pacífico, quan tens d’altra banda un doctor destinat a avaluar el seu cas i el seu estat mental que es diu Francisco de Asis, i quan al relat que en va sortint d’aquesta trobada t’hi trobes alhora una noia amb somnis càndidament alliberadors anomenada Candi , i dos pobles germans a tocar un de l’altre enfrontats des de sempre per velles discrepàncies fratricides, és evident que tens davant teu una història plena a vesar d’al·legories metafòriques. I quan saps que aquesta historia farcida d’aquells ressons rurals ben habituals també a bona part de la seva obra la va publicar Miguel Delibes aquell mateix any 1975 marcat a la nostra Història recent com l’any de la mort del dictador (el mateix dictador que encara ara s’entossudeixen en blanquejar certes forces polítiques ben presents en el dia a dia governamental de l’estat espanyol) l’al·legoria metafòrica pren unes ben concretes dimensions domèstiques. Tot i que (això, també resulta evident), l’abast del seu missatge resulti plenament universal.
I és que, al llarg no ja dels segles , sinó fins i tot dels mil·lennis, les gestes bèl·liques dels avantpassats han esdevingut sempre un feixuc legat capaç de transmetre en herència la voluntat que els descendents siguin capaces d’emular-les, i si cal, de superar-les: si més no, cal com a mínim estar a l’altura assolida pels ancestres . Cert: per assolir-ho, cal també vessar molta sang i acabar amb moltes vides .Però això no resulta pas vergonyós , quan és el poder en alguna de les seves fortes qui t’està recordant que els teus actes estan lliures de culpa . La versió “light” d’aquest legat adaptat als temps de pau, era fins no fa pas massa aquell “ a la mili et faràs un home” que escoltaven els nois quan es veien obligats a renunciar a un any i mig de la seva vida per tal de realitzar el servei militar obligatori. I si aquest es tornés a implantar (al pas que anem, mai se sap) , segurament ara el missatge es tornaria paritari i , s’ampliaria amb un “ i tu , noia, et faràs una dona”. Però l’essència segueix sent la mateixa : cal preparar-se en temps de pau, per tal de poder acabar amb quants més enemics millor en temps de guerra. I cal tenir sempre present que els temps de guerra, encara que et semblin molt llunyans, poden fer-se presents com si res quan salta l’espurna oportuna. Així ha estat des de sempre. I si li fem cas a la realitat, cal sospitar que així seguirà sent per sempre més. Doncs així les coses, resulta ben difícil desempallegar-se de la càrrega que t’han transmès el Bisa, l’Abu o el mateix pare, quan t’han explicat un i altre cop els seus actes gloriosos capaços de deixar els camps de batalla sembrats de cadàvers enemics. Fins i tot, encara que siguis algú atacat d’hipersensibilitat com ara ho és en Pacífico; algú capaç de confraternitzar despullat amb les abelles o sentir abraçant-se a ell el dolor que transmet un arbre ferit.
I malgrat tot, aquest algú també ha estat capaç d’acabar amb vides humans. En gran mesura, perquè aquest algú segueix sentint en carn viva el sentiment de submissió que sap generar el poder. I aquest resignat sentiment que anul·la la capacitat defensiva de Pacífico, malgrat que estigui en joc la seva pròpia vida, constitueix segons Eduardo Galàn l’eix central de la seva adaptació d’una obra que ja en el seu format novel·lístic en té molt de teatral, perquè es recolza en el diàleg que s’estableix entre el metge i el condemnat, que es desenvolupa al llarg de set sessions, i que queda enregistrat en una cinta magnetofònica. Certament, el paper d’aquest doctor interpretat amb sòbria eficiència per Miguel Hermoso, en té molt de funcional: la seva funció bàsica consisteix en atiar el llarg monòleg trossejat que ens va oferint Pacífico. Però alhora, aquesta funció planteja dubtes sobre la posició ètica de qui l’executa , també ell obligat d’alguna forma a ser-li submís al poder que dictamina qui mereix ser executat pel fet d’haver estat al seu moment un executor letal.
Val a dir que , malgrat l’interès de les premisses de les quals parteix, el text de Delibes es veu un xic massa marcat pel ja esmentat pes al·legòric del seu missatge, i potser també , un xic afectat per les gairebé cinc dècades que han transcorregut des que aquest va ser escrit. Però malgrat tot , segueix sent un text estimulant que, transformat en matèria escènica, esdevé també un excel·lent vehicle per a que un bon actor com ara ho ha estat sempre Carmelo Gómez pugui explorar totes les capes i tots els registres (de vegades ben humanament contradictoris) del seu complexa protagonista. És la forma de jugar amb aquestes complexitats i contradiccions, de remarcar la seva fragilitat, la seva lucidesa enfrontada sovint a la seva gens lúcida i implacable dependència a la submissió, la seva habilitat a l’hora de marcar els accents del personatge , i d’introduir-li una nota d’humor al seu tràgic itinerari vital, el que aconsegueix dotar l’espectacle de la força que aquest necessita. I que, per contra, no sé reconèixer ni en la un xic apàtica i excessivament formalista direcció de Claudio Tolcachir, ni en el poc suggestiu i també excessivament funcional espai escènic en el qual situa aquestes entrevistes; un espai potser molt útil a l’hora de plantejar llargues gires, però poc agraït quan es tracta de potenciar la dramatúrgia d’aquestes torbadores guerres heretades.
