Diuen que assassinar algú és tècnicament molt fàcil si es té un element contundent, sigui una arma de foc, un canelobre o el ganivet de tallar formatge. Acabar amb la vida d'algú altre és físicament fàcil però, en canvi, la consciència fa que la pell de la víctima es converteixi en una mena de cuirassa que el protegeix màgicament. Miguel Delibes va voler parlar sobre el cas d'una persona dèbil que la seva família l'esperona a assassinar per armar-se d'una aparent seguretat.
Carrnelo Gómez interpreta Pacífico Pérez, un personatge que retrata la cosmovisió de pobles de l’Espanya profunda al final de la dictadura. La peripècia permet veure fins a quin grau viu el protagonista en l’equívoc que ha propiciat la seva família: el fan entendre que la violència és un element indispensable per fer homes. D’entrada, pot semblar un plantejament caduc, avui. Però quan es coneix l’atac homòfob a la Barcelona del segle XXI per algú que se sent superior als que reivindiquen una sexualitat diferent (la denúncia de Roberto G Alonso aquest dijous com a paradigma) demostra que hi ha molt camí per viure en una civilització tolerant i lliure.
La forma del relat utilitza l’entrevista que un metge (Miguel Hermoso, amb el repte d’escoltar a l’escena) realitza al condemnat, per anar descabdellant una troca d’equívocs i males interpretacions. El públic veu nítida la situació del protagonista que el propi reu hi renuncia, com si no tingués temps a canviar-la. La relació metge/pacient és franca, sense que se'n insinuï cap interès d'engany. Ben diferent al treball de Jo sóc la fúria, en què la venjança és la benzina que tot ho crema.
Delibes va escriure aquesta novel·la al 1975, anys polítics convulsos en què a les presons hi sovintejaven adversaris polítics (com explica Buero Vallejo a La Fundación). Aquest reu, però, és comú, fruit del seu temps. La mirada que proposa el director argentí (també dramaturg de Próximo i actor) Claudio Tolcachir és austera. Sense recursos audiovisuals, amb un espai sonor subtil de sons naturals (que evoca al record del protagonista) i una escenografia conceptual. Es treballa des de la representació de la situació realista, amb un assassí que es revela ingenu, sensible, honest i que, en tot cas, reconeix, que els seus avantpassats van rebre felicitacions per haver matat en una guerra i ell, en canvi, n’ha patit la condemna. Un xoc que li costa entendre: la guerra legitima els assassinats a les trinxeres; la pau condemna els crims, a vegades amb la pena de mort. Si a Quanta quanta guerra, Mercè Rodoreda escrivia sobre els esvorancs de les bombes i el rastre de la mort, sense arribar a disparar ningú, Delibes opta per construir un personatge que mata per convicció dels seus avantpassats.
La ficció és cronològica i aprofundeix en les imatges d’un home perdedor i desorientat: Confia que tothom ha de ser honest i responsable dels seus actes. La violència brolla freda, impulsada per terceres persones que no patiran cap càstig, i executa vides com si un arbre caigués d’un sol cop de destral. La interpretació, tot i la generositat dels actors, sona fictícia perquè es queda en la narració i abandona el símbol que podia identificar la situació: Es refugia en l’exemple i no el dota de valor de categoria; mira el dit i no la lluna que està assenyalant.
