Tot en la seva justa mesura. Un espai hipnòtic. Unes interpretacions, generalment contingudes. Unes imatges literàries que transiten des de la broma lúcida al cant desesperat. Un ús i abús d'adjectius que, si enrevessen la facilitat d'escolta, carreguen els plecs literaris de meandres apassionats. Ollé és un experimentat director de dramatúrgies literàries. Des de la mirada conceptual de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda, a l'univers poètic de Vicent Andrés Estellés amb Coral romput (2007) així com el repàs cronològic d'El quadern gris de Josep Pla (Grec, 2009). Les tres veus són els Gil de biedma amb ànim (Ivan Benet), el exultant (Pep Munné) i l'experimentat (Mario Gas). Contrasta la dicció de Munné, més afectada, que les dels dos altres companys d'escenari, que coincideixen en la contenció més naturalista. Judit Farrés és la musa que compensa equilibris a escena, amb la seva presència, i el seu cant. Un cop de vent fresc a un espai decrèpit.
Ara, aquest muntatge (que porta per subtítol Contra Jaime Gil de Biedma, el vers amb el que s'autoflagela el poeta) repassa l'obra poètica i fragments de dietaris de l'últim dandi barceloní amb passió per l'excès, que permet fer una lectura de les estretors de la cultura (perquè el franquisme no permetia grans alegries i perquè, segurament, se sentien molt còmodes en el seu grup prou hermètic) de l'època. És una peça que aconsegueix dos objectius: Per una banda, donar un material per al lluïment del repartiment (Mario Gas està incommensurable, des de la mirada franca a platea amb unes pauses que masteguen tensió) i, per una altra, fer justícia amb una literatura marginada, que mereix més aire i atenció per part del públic.
L'espai ensenya un teatre desballestat, que va ser ric i poderós i que ara és pura ruïna. Mig esventrat (ressorgeix la gespa sota la platea, com al maig francès) se sap antiquat i brut, amb el vellut desgastat i accepta amb digmitat aquest quedar-se fora del circuït de la cultura. Hi ha un cert desassossec que traspassa a Edward Hopper (també un pintor molt inspirador per als ambients foscos teatrals). Des del despatx de Tabacos de Filipinas, a les Rambles, o bé a l'hotel de Manila tastant el desengany dels amors, Ollé confronta l'intel·lectual a les seves derrotes, que accepta, educadament. Es conforma amb la vellesa a diferència de Ferraté que compleix amb la paraula de no perdre mai la vitalitat. Ollé és un mestre en cosir fragments d'un univers per construir un sistema solar en què totes les altres veus pivoten sobre el protagonista . En els retalls d'escriptors del segle XX, hi acostuma a destil·lar una tristesa densa, però també sap treure-li tons de brillantor gràcies a les rèpliques amb to d'aforisme. Aquest Las personas del verbo ensenya un retrat brut i rebregat de la literatura en castellà a la Barcelona que va del franquisme a la transició i fins arribar als Jocs Olímpics. No s'atreveix a esclatar en la divertida farsa de A la ville de... Barcelona (Grec, 2012) o d'altres molt més recents com Paraules d'amor (2015) o Delikatessen (2016).
