Això és la guerra. O encara pitjor: la revolució! I quina millor manera de simbolitzar-la que amb aquesta estranya disputa entre ballet i dansa contemporània. Just el projecte de “Le Corps du ballet National de Marseille“ que els seus rupturistes directors artístics estan impulsant: Emio Greco i Pieter C. Scholten. Hi ha una forma de transitar entre la dansa clàssica i els estils actuals? És clar! I formular la pregunta d’una altra manera encara resulta més actual: ¿Hi haurà transició entre un públic amb moltes hores a la seva esquena d’arabescos i aquest altre, pràcticament innocent en la qüestió tècnica, però ben avesat en nous llenguatges? Aquesta és la qüestió forta que planteja la producció que ha arribat al Centre Cultural Terrassa i que també té a veure amb la pròpia programació d’aquest espai privat. ¿Falta públic en una sessió que omplia més de la meitat de l’aforament o es tracta d’una altra cosa? I algunes possibles respostes crec que el Ballet de Marseilleles aborda amb intel·ligència i determinació. Veiem-ho:
Encara és comprensible la dansa? Depèn per a què serviria, contesten a l’inici de l’espectacle. Si la seva finalitat és connectar amb allò més primitiu, essencial, extraordinàriament humà com són els sentiments, és evident que aquest és el millor dels instruments de comunicació que mai s’ha inventat. Per això de les imatges quasi tribals que el Ballet de Marseille presenta els primers minuts: autèntic espai per relligar a l’espectador amb el més sentit, la instància narrativa sobre la qual es construeix precisament qualsevol proposta teatral.
Té lloc llavors la tècnica? I és clar que sí! Perquè depura el gest, el fa comprensible, explica amb el seu esforç l’essència del propi humà abandonat a la inclemència del temps i el fa transformador, generador de vida, inventor de nous mons. No altra és l’essència de l’art: fer possible l’invisible. Una tècnica que és també instrumental, que els joves ballarins d’aquesta companyia executen amb precisió, sense malmetre en l’esforç la seva capacitat comunicadora.
Ruptura al capdavall? Ben al contrari: llenguatges que es troben, que s’aborden mútuament, que es complementen. Una revolució semblant a la francesa -omnipresent en la proposta que presenten-, perquè tot canviï sense que res no ho faci: substituint el monarca (ballet) per la classe dirigent (la dansa), més delerosos que mai de mestratge, de referents, de figures inqüestionables que ordenin el caos i convidin a l’experiència estètica particular, on un solo representa dignitat, un duo el llenguatge íntim i les coreografies de grup, el triomf del moviment com a estendard del canvi. Així s’acomiada la companyia després d’una hora d’espectacle, segurs que no es tracta d’un guerra, ni tan sols d’una revolució, sinó només de la necessària (i inapel·lable) evolució de les coses.
