Le Poivre Rose

Circ

informació obra


Direcció:
Christian Lucas (ull extern)
Intèrprets:
Thomas Dechaufour, Claudel Doucet, Valérie Doucet , Amaury Vanderborght
Vestuari:
Sandra Dechaufour
Il·luminació:
Olivier Grimmeau
Companyia:
Los Excéntricos
Dramatúrgia:
Los Excéntricos
Sinopsi:

En aquest fresc acrobàtic i primaveral, els viatges turbulents per sobre de la coqueteria i els codis de gènere es descol·loquen com els cossos que els porten. Les figures masculines i femenines són com sabates perdudes, els rols escampats en la història d’aquesta família es difonen com una suite d’històries curtes i absurdes. Els cinc artistes utilitzen el gest acrobàtic com un llenguatge per narrar aquest conte amb l’acompanyament de la música del cantant i violinista Iva Bittová (teles, cordes, duet de trapezi, perxa xinesa, acrobàcies en parella i verticals).

Crítica: Le Poivre Rose

10/05/2015

Una delícia d'incertesa

per Jordi Bordes

Els de la companyia Poivre Rose van haver de construir i deconstruir el seu espectacle vàries vegades. El que hagués pogut ser un perillós “copia i enganxa” ha acabat agafant la imatge de quadre que insinua molt i ensenya poc. En tot cas, l'espectador crea a partir de la fragmentació. Tot és acurat al mil·límetre. La disciplina circense (evidentment) amb perxa, corda, tela, verticals, contorsionisme... però sobretot el moviment i el personatge. Un cos quiet amb una mirada perduda, com absort, pot generar molt més contingut que la rèplica extensa cridanera, sorollosa, de fraseig potser brillant però buida de contingut.

A “La poivre rose” es pot veure una família aristòcrata amb els seus criats, però els papers es van esquarterant, fent ambigus i permetent noves combinacions per a nous equilibris circenses, si, però sobretot per a la insinuació artística. L'espai sonor i la llum són uns companys indispensables. Es veu que van topar amb la música per casualitat. I que l'autora deia que, efectivament, el seu univers sonors combregava perfectament amb ells personatges que deambulen, perdedors, insatisfets, d'una falsa felicitat. Resulta que la música, en txec,, coincideix amb aquests passatges! Evidentment, els acròbates,vinguts de França i Canadà, no s'ho podien imaginar: El joc de l'ambigüitat, ben enfocat, és un jeroglífic de sorpreses, de delicioses trobades.

No hi ha foscor, més aviat es transmet una llum per l'entusiasme, la convicció dels intèrprets. Hi ha flaire del destí dels personatges de Txèkhov, d'aquella aristocràcia gastada i aquell llicenciat utòpic i capaç de rebel·lar-se respectant el seu amo, una postal de tendresa i subtilitats. Bon lloc on emmirallar-se per aprendre per practicar la perseverança sense perdre la il·lusió per un projecte artístic. 


Trivial