Le voci di dentro

informació obra



Estrena:
Estrena a l'Estat espanyol
Autor:
Eduardo de Filippo
Companyia:
Piccolo Teatro di Milano i Teatri Uniti
Direcció:
Toni Servillo
Intèrprets:
Chiara Baffi, Betti Pedrazzi, Marcello Romolo, Peppe Servillo, Toni Servillo, Gigio Morra, Lucia Mandarini, Vincenzo Nemolato, Marianna Robustelli, Antonello Cossia, Daghi Rondanini, Rocco Giordano, Maria Angela Robustelli, Francesco Paglino
Escenografia:
Lino Fiorito
Vestuari:
Ortensia De Francesco
Il·luminació:
Cesare Accetta
So:
Daghi Rondanini
Producció:
Piccolo Teatro di Milano, Teatro di Roma, Teatri Uniti di Napoli, en col·laboració amb Théâtre du Gymnase, Marseille
Sinopsi:

El públic català ja sap com les gasta Eduardo de Filippo: a la inoblidable Dissabte, diumenge i dilluns, la guspira del big bang teatral era un inofensiu ragú, i aquí ens serveix sofregides la paranoia, l’enveja i la ruïna moral de postguerra, tan germanes de la crisi d’ara. Eduardo di Filippo és tota una institució, com la famiglia, que retrata com ningú, i com el Piccolo de Milà, el padrí d’aquest muntatge, de qui vam poder veure La trilogia della villeggiatura el 2009. Una tragicomèdia imperdible perquè Le voci di dentro no s’ha vist mai aquí, perquè ens el fa la companyia napolitana Teatri Uniti di Napoli -hi ha algun representant més legítim de De Filippo?- i perquè el seu protagonista és l’actor més reverenciat del teatre italià: Toni Servillo.

Crítica: Le voci di dentro

16/10/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per César López Rosell

Quan Toni Servilio i els seus actors entren en acció sabem que alguna cosa extraordinari està a punt de passar. Sobretot si el material que tenen entre mans és tan bo com Le voci di dentro , una comèdia negra d’un Eduardo de Filippo pròxim a Ionesco i a Pinter. Si a això hi afegiu les dosis d’absurd injectades en l’atmosfera de la Itàlia meridional de la postguerra, els resultats, amb intèrprets napolitans en acció, no poden ser més explosius.
 Magistral celebració escènica. La coproducció del Piccolo di Milano, Uniti di Napoli i Teatro di Roma desborda teatralitat per tots els porus de la pell: en la dicció del text, en la mímica, en l’aspecte coral i en la creació dels personatges, entre ells un excepcional i mut oncle Nicola, que decebut amb el que l’envolta només es comunica llançant coets. 
Magnífica radiografia del comportament humà en situacions de crisi. A partir d’un crim que arrenca d’un somni del protagonista, Alberto Saporito (Tony Servilio), es desencadena un conflicte entre dues famílies. La ficció i la realitat es confonen i hi apareix la paranoia, es degrada la consciència, s’activa la maledicència i se sacsegen els sentiments de culpabilitat. Contundent denúncia de la ruïna moral.