Le voci di dentro

Teatre

informació obra


Estrena:
Estrena a l'Estat espanyol
Autoria:
Eduardo de Filippo
Companyia:
Piccolo Teatro di Milano i Teatri Uniti
Direcció:
Toni Servillo
Intèrprets:
Chiara Baffi, Betti Pedrazzi, Marcello Romolo, Peppe Servillo, Toni Servillo, Gigio Morra, Lucia Mandarini, Vincenzo Nemolato, Marianna Robustelli, Antonello Cossia, Daghi Rondanini, Rocco Giordano, Maria Angela Robustelli, Francesco Paglino
Escenografia:
Lino Fiorito
Vestuari:
Ortensia De Francesco
Il·luminació:
Cesare Accetta
So:
Daghi Rondanini
Producció:
Piccolo Teatro di Milano, Teatro di Roma, Teatri Uniti di Napoli, en col·laboració amb Théâtre du Gymnase, Marseille
Sinopsi:

El públic català ja sap com les gasta Eduardo de Filippo: a la inoblidable Dissabte, diumenge i dilluns, la guspira del big bang teatral era un inofensiu ragú, i aquí ens serveix sofregides la paranoia, l’enveja i la ruïna moral de postguerra, tan germanes de la crisi d’ara. Eduardo di Filippo és tota una institució, com la famiglia, que retrata com ningú, i com el Piccolo de Milà, el padrí d’aquest muntatge, de qui vam poder veure La trilogia della villeggiatura el 2009. Una tragicomèdia imperdible perquè Le voci di dentro no s’ha vist mai aquí, perquè ens el fa la companyia napolitana Teatri Uniti di Napoli -hi ha algun representant més legítim de De Filippo?- i perquè el seu protagonista és l’actor més reverenciat del teatre italià: Toni Servillo.

Crítica: Le voci di dentro

11/12/2014

Servillo construeix amb De Filippo una pintura dramàtica d'un argument aparentment còmic

per Jordi Bordes

La companyia, liderada per Toni servillo, porta més de 300 funcions d'aquest espectacle. Han pogut filar molt prim cada instant i completar el text, aparentment de traç gros i demolidor (només se salva moralment de la peça la criada i el porter, i encara...), amb una paleta de subtilitats: Mirades que es troben o que es creuen; Desplaçaments paral·lels en els dos espais diferenciats de l'escenari; Velocitat per dir el text que doten la peça d'un ritme capriciós...

És una peça molt agradable d'escoltar (en el fons l'argument és prou senzill) sense necessitat d'encadenar-se als sobretítols. Eduardo Di Filippo serveix una peça amb personatges petits, que volen ser herois enmig de la seva misèria i que acaben traïnt-se ells mateixos.  Ara, és una obra que no descobreix gaire res (la misèria humana no té fons, sobretot quan es debat en una època de pobresa i derrota, com la Itàlia del 1948, de quan data la peça). Hi ha una identificació distant amb els personatges, tot i que Servillo i la resta sàpiguen connectar molt bé amb el públic, cosa que té un doble mèrit. 

Molt bon exercici d'un text divertit i un punt extravagant que acaba definint la humanitat amb els pitjors dels grisos.

Trivial