Els somnis a vegades juguen males passades. Això és el que li passa al protagonista d'aquesta història entre màgica, onírica i neorealista, per la influència cinematogràfica d'Eduardo de Filippo (Nàpols, 1900 - Roma, 1984). Màgica i onírica perquè Eduardo de Filippo talla de seguida l'alè dels espectadors quan, en al voltant d'una simple taula de cuina, la cambrera i la senyora Rosa, un dels membres de família dels Cimmaruta, entre sabons i espelmes i restes de menjar, transforma en contacontes la jove cambrera (l'actriu Chiara Baffi) amb el relat d'un somni sobre un cuc fastigós. N'hi haurà un parell més, de somnis, al llarg de la trama: un del mateix protagonista, Alberto Saporito (l'actor Toni Servillo), i un altre de la senyora Rosa Cimmaruta (l'actriu Betti Pedrazzi).
Escrita l'any 1948, en plena crisi després de la Segona Guerra Mundial, Eduardo de Filippo utilitza en aquesta obra un registre de falsa comèdia per parlar de la tragèdia de la societat enverinada per l'odi i amb l'ull del Gran Germà —el personatge de George Orwell també del 1948— dins de cada casa per buscar culpables on potser no n'hi ha.
El muntatge que dirigeix Toni Servillo, actor també de l'extens repartiment, juntament amb el seu germà Peppe Servillo, s'alça com el gran intèrpret de l'obra en un moment que l'aura d'un cert fetitxisme de pantalla gran l'acompanya després del ressò del seu treball en la singular pel·lícula 'La grande bellezza', de Paolo Sorrentino (2013), ambientada en una Roma de decadents personatges i guiada per un autor de 65 anys, Jep Gambardella, escriptor i periodista d'un sol llibre. El film va ser guardonat amb els premis Globus d'Or i Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. També de 'Le voci di dentro', el mateix Eduardo de Filippo va adaptar i dirigir el 1966 una versió molt lliure amb la pel·lícula 'Spara forte, più forte... non capisco!', amb Marcello Mastroianni i Raquel Welsh, entre altres.
Però l'essència de l'obra continua sent la versió teatral original. Dividida en dues parts —una hora i cinquanta minuts sense entreacte—, la primera s'aboca a desgranar una mena de farsa o sàtira que té com a ingredients principals els personatges populars, domèstics, a ras de terra, i el llenguatge —el sobretitulat només en dóna un tast, esclar, però s'endevina per l'italo-napolità la riquesa de registres que conté— i tot passat pel filtre d'una interpretació coral d'alta volada que grata en la fibra de les interioritats de cadascun d'ells. (...)
