De vegades, resulta ben fàcil i ben útil, evidenciar la necessitat/utilitat d’una proposta connectada amb el teatre document com ara aquesta, amb la realitat reflectida en les noticies del moment. L’inici de les representacions al Lliure de “Lengua madre”, va pràcticament coincidir amb la nova norma legislativa que prohibeix que davant dels centres on es practica de forma absolutament legal l’avortament d’acord amb la legislació vigent, es muntin “piquets” fixes que intenten humiliar/ avergonyir /assenyalar públicament/ revertir la decisió que han pres després d’haver-la meditat seriosament ... les dones que han decidit interrompre el seu embaràs no desitjat. Ja anava sent hora- ja ho era des de fa massa temps- que la llei, prohibís per complert aquesta mena de greuge! I que ningú (com han fet ja alguns mitjans i algunes persones des que la norma va entrar en vigor) surti ara en defensa de la llibertat d’expressió d’aquests “piquets”: quan aquesta s’utilitza per atacar un dret individual emparat legalment ( o fins i tot, un dret que la legislació es resisteix a admetre encara que la seva admissió, resulti de rebut) , la pretesa llibertat d’expressió que intenta culpabilitzar i/o insultar, es transforma en una evident coacció!
Però és que alhora, la finalització d’aquestes representacions vindrà a coincidir amb el moment en el qual ,el poder judicial dels Estats Units es disposa a tombar la llei que fa ara a la vora mig segle (el 1973) , va obrir-li la porta al dret a l’avortament a la nació nord-americana. Aquella fita històrica, corre el molt seriós perill de convertir-se en passat esborrat dels llibres de Història, quan en realitat només era una porta oberta al futur. Quan les protagonistes de la proposta de Lola Arias que van viure en primera persona la lluita per aconseguir aquest mateix dret a l’estat espanyol ens parlen des de l’escenari , cal doncs recordar que aquesta, no és pas una batalleta del passat: els fets evidencien que les batalles que es creien guanyades, es poden tornar a perdre. I la nostra realitat política, en va sobrada de personatges i partits disposats a revertir allò que ja semblaven batalles guanyades.
Dit això: “lLengua madre”, té al seu favor la vigència absoluta que planteja la multiplicitat de formes d’entendre la maternitat i/o la paternitat i/o el desig o no desig de sentir-se mare o pare o el que sigui, que es van incorporant dia a dia i a velocitat de creuer a les noves realitats socials/sexuals/ fluidament no binàries , desitjoses alhora de rebre el seu reconeixement jurídic. Però té en contra seva el caràcter tirant a esbiaixat que pren massa sovint el control, dins d’aquesta mena de teatre document clarament escorat envers un determinat tall ideològic . La multiplicitat, queda llavors ancorada en un únic espai que no admet altres variants que aquelles que es mouen sota el mateix plantejament . I aquí, és on es cau en el perill de fer un teatre document que no invita a la reflexió, sinó que convida a emetre convicció a qui ja està del tot convençut abans d’entrar al teatre .
Lola Arias ,rebaixa en aquest sentit la complexitat que oferia al seu notable “Campo minado”. En aquell espectacle, prenien la paraula, dècades després dels fets i amb uns quants cabells blancs de més , els soldats argentins dels anys de la terrible Junta Militar que van lluitar per integrar a la nació les Illes Malvines ...i als quals el règim dictatorial, va saber molt bé com utilitzar per tal d’amagar darrera preteses gestes bèl·liques la misèria de l’horror polític que convertia els opositors en desapareguts sovint llançats a les aigües de l’Atlàntic. I al seu costat, i compartint amb ells cabells blancs i espai escènic, et trobaves aquells altres soldats britànics guiats per Mrs. Thatcher, que van lluitar llavors per tal que les Illes Falkland continuessin formant part de les restes d’un imperi que feia ja força temps , havia deixat de ser tan imperial com volia continuar seguint creient que ho era.
En aquell espectacle, la confrontació uniformada havia deixat pas al reconeixement de la manipulació de la qual havien estat objecte tant els unes com els altres. Això, sense negar alhora el dret a que , fins i tot relativitzant les veritats absolutes que els hi havien volgut vendre, tant una part dels uns com una part dels altres seguís sent-li fidel als objectius que buscaven llavors. Però en l’actual espectacle, i tret de molt lleugerament puntuals moments que podrien donar lloc a un debat que tampoc mai no s’acaba de produir, tot es mou en una invariable direcció. I com passa també de vegades en el teatre document, en ocasions s’oblida una mica que l’interès que pot presentar una persona atenent a les circumstàncies vinculades al seu itinerari vital, l’interès que pot despertar la seva trajectòria quan forma part del conjunt de testimonis d’un reportatge televisiu, no sempre es correspon a l’interès que pot exhibir quan es converteix en personatges escènic. Tot i que , en aquest sentit, Lola Arias disposa de prou talent i de prou infraestructura escènica i mitjans tècnics, com per a poder donar-li un notable embolcall al conjunt. Arias integra aquests testimonis dins d’una dramatúrgia en la que hi caben la coreografia, el cant coral o els rampells de rock amb gran banda incorporada . I la vistosa escenografia i els afegits coreogràfics, contribueixen també força a suavitzar les limitacions que es ferien evidents en aquest sentit, si el testimoni s’hagués quedat en pur testimoni.
