La maternitat és tant natural com la Vida. Aquest impuls animal s'ha vist qüestionat, ara, per les normes del capitalisme. Per com compaginar una criatura en un univers de competrència, de mala conciliació familiar i en un servei de cures domèstic, encara molt desproporcionat. Per això, Lola Arias ha volgut aborar el tma, novament com un reportatge documental, exposat a l'escena. Ho va fer amb Campo minado (ajuntant excombatents dels dos bàndols de les Malvines per plorar les víctimes respectives) i ho repeteix ara, provant de sumar les formes més diverses de la maternitat. Són lluitadoris (per no arraconar cap gènere) però potser no cal vestir-los com les heroïnes de la Marvel. Perquè el seu desig és el més bestial i primitiu de tots: voler tenir (o no) descendència pròpia (o no).
El catàleg de testimonis són de reportatge periodístic: va des de la no-maternitat (la que reivindica no voler ser mare)fins a les que ho han fet a partir de l’adopció, la gestació subrogada o de parts naturals en una casa ocupa després del suplici de dos avortaments en una Espanya que feia els ulls grossos amb un dret vital. En el fons,Lengua madre fa un cant a estimar la diversitat i respectar la seva opinió. La peça toca aspectes que es confronten. Viuen el mateix racisme el nen adoptat en família blanca que la filla de mare negra, tot i que tots dos tinguin la mateixa nacionalitat? És ètica la subrogació o suposa un abús capitalista dels cossos de les dones? La subrogació, per cert ha estat qüestionada en peces com Accions de resistència, de Susanna Barranco o, sobretot el verbatim Els diners, el desig, els drets de Marta Galan.
El treball es mostra pla i diàfan com un aparador. Amb les contradiccions de l’educació sexual de la infància i la reivindicació de la maduresa. Arias hi posa rock, hi posa ironia, i hi posa denúncia. I sobretot les deixa parlar. Són testimonis que s’adrecen al púbic majoritàriament. S’exposen i juguen a l’autorepresentació. El problema d’aquest format, quan es fa sobre fets convencionals de la vida, és que es presenta en forma dels que se salten la norma: dona altaveu al seu discurs valent però alhora els demostra que estan fora del sistema. La normalitzaria si hi hagués integrat la maternitat heterosexual (la majoritària) com una més. De maternitats frustrades emergeixen títols com Llibert, Una gossa en un descampat o Estigmes. tots tres casos narren, en un format que permet bastir de forma de representació. I, per últim, també s'ha parlat de la voluntat de ser-ne enfront l'opinió social (Mare de sucre). El problema de Lengua madre és que, majoritàriament, el van a veure les persones sensibilitzades en els diferents col·lectius que hi apareixen. Això és imprescindible però no és suficient; no ha aconseguit atrapar un gran sector de públic amb una exposició testimonial menys evident que els hi permetés empatitzar amb perfils que, fins avui, no han sabut entendre. Perrquè exploti el cap amb posicions sobre la maternitat molt poc visibilitzades, cal ser al pati de butaques.
