Lola Arias ha atemptat contra un dels tabús més arrelats d'Argentina. La guerra de Les Malvines. Durant 74 dies, la dictadura argentina del general Leopoldo Galtieri es va enfrontar a l'Anglaterra d'una incipient Margaret Thatcher. Una lluita més èpica i patriòtica que social o econòmica. En el conflicte van morir poc més de 900 persones, 650 d'elles de l'exèrcit argentí. A l'Argentina, recorden encara el conflicte anualment. AA l'anglaterra (tot i ser-ne la guanyadora) no en fan gens de bandera. La dramaturgs i directora va emprense, al 2016, un projecte de reconciliació: ajuntar tres soldats de cada exèrcit i cosir una dramatúrgia sobre el conflicte. A partir del testimoni durant la guerra i, sobretot, passat aquest període d'odi, por i violència. El resultat és un diari cronològic d'algunes de les accions que van viure aquests soldats. Hi ha molt que es queda per desvetllar. Fins al punt que algun dels testimonis es pregunta en públic si es pot erigir com a representant de bona part de l'exèrcit. Van trigar més temps construint el muntatge que en guerra. Ara, els que eren enemics a les trinxeres (s'ha de tenir por i odi per poder matar el contrincant, deien), són capaços de compartir un himne humanista (Tu hi eres a la guerra?). Han refet les seves vides, passant en silenci per tràngols psicològics (a la vora del suïcidi). Aram han aprés a escoltar-se i respectar-e unes opinions que segueixen sense ser coincidents però que no mana a la voluntat d'entendre's i compartir uns capítols tant èpics com dolorosos i frustrants.
Es tracta d'un teatre document que podria titllar-se de pel·liculer (amb mapes, fotos, emissions de ràdio) si no fos perquè el narren els propis testimonis. El que diuen està enganxat a la seva pell, a la seva memòria. La valentia (suïcida) dels soldats es torna ara encoratjadora en atrevir-se a enfrontar-se als seus fantasmes i sortir-ne redimits. La sensibilitat d'Arias deu haver estat exquisida per trobar la frontera entre el que es pot explicar i el que es vol narrar. Que la intimitat quedi protegida i que un excès de gesticulació no embruti els pensaments dels testimonis.
Lola Arias ha col·laborat amb Stefan Kaegi del Rimini Protokoll, una companyia que des del 2002, indaga sobre situacions i personatges anònims amb múltiples formats,. A Barcelona es pot recordar l'experiència de Cargo, sobre els transportistes de l'europa de l'Est. L'any passat, al Temporada Alta, van plantejar una qüestió incòmoda a Uncanny valley: fins a quin punt els robots poden suplantar les persones, també en l'escenari. Arias ha sabut trobar un equilibri entre la manipulació que van patir (sobretot els argentins) i la mirada més distanciada actual. El seu èxit ha estat que un exsoldat anglès (reciclat a psicòleg) faci una beu entrevista a un exsoldat argentí. I que els hi falti poc per abraçar-se. La catasi arriba amb la creació de la banda. Un dels fets que més va impactar a un soldat anglès va ser que un argentí moribund li parlés en anglès, als seus braços, mentre moria per una ràfaga que potser ell mateix havia disparat. L'empatia és l'arma més fructífera. A platea, es respira l'emoció que reviuen aquests testimonis. De fet, és un teatre document de primera persona, molt despullat, que també pot recordar als treballs de La Conquesta del Pol Sud (Nadia, Claudia i Raphaëlle).
