Campo minado

informació obra



Intèrprets:
Lou Armour, David Jackson, Gabriel Sagastume, Sukrim Rai, Ruben Otero, Marcelo Vallejo
Composició musical:
Ulises Conti
Escenografia:
Mariana Tirantte
Vestuari:
Andy Piffer
Direcció:
Juan Carlos Martel Bayod
Autor:
Juan Carlos Martel Bayod
Sinopsi:

Molts recorden encara aquella primavera del 1982 en què una potència europea —governada amb mà de ferro— es va enfrontar amb una dictadura que vivia els últims dies per unes illes de l'Atlàntic Sud. Ja fa gairebé quaranta anys d'un episodi que no només va acabar formant part dels llibres de text escolars de tots dos països, sinó que, a més, ha deixat empremtes profundes en la memòria i la vida dels qui la van viure. Veterans de guerra argentins i britànics les exploren conjuntament en aquesta peça de teatre documental que converteix els records en material escènic per estudiar com es relacionen experiència i ficció. Tornen a vestir els uniformes, fan el paper dels seus dirigents conduint-los cap a la guerra, munten una banda de rock i canten cançons i reviuen moments que van des de les festes al vaixell que els duia cap a la guerra fins a l'enfonsament del creuer Belgrano. Tot, per explicar de manera coral una guerra que, curiosament, va durar menys del que els protagonistes han trigat a assajar aquesta representació.

Ha reunit els veterans de tots dos bàndols Lola Arias, una escriptora, directora de teatre i cinema i performer argentina que està acostumada a transitar per les fronteres entre la realitat i la ficció amb propostes de teatre documental. En altres performancesd'Arias, els fills reconstrueixen la joventut dels pares durant la dictadura militar argentina (Mi vida después, 2009), se'ns parla de la vida i del paper de les dones i la comunitat queer en el règim comunista de l'antiga RDA (Atlas del comunismo, 2016) o es reconstrueix la vida d'un arqueòleg sirià que lluita des de fa cinc anys per ser reconegut com a refugiat a Alemanya (What they want to hear, 2018). El 2018, Arias va estrenar el film Teatro de guerra, el seu primer llarg (vist al festival barceloní L'Alternativa 2018), amb els mateixos protagonistes que aquest muntatge teatral.


Crítica: Campo minado

18/07/2019

Enemics de trinxera, amics en l'escena

per Jordi Bordes

Lola Arias ha atemptat contra un dels tabús més arrelats d'Argentina. La guerra de Les Malvines. Durant 74 dies, la dictadura argentina del general Leopoldo Galtieri es va enfrontar a l'Anglaterra d'una incipient Margaret Thatcher. Una lluita més èpica i  patriòtica que social o econòmica. En el conflicte van morir poc més de 900 persones, 650 d'elles de l'exèrcit argentí. A l'Argentina, recorden encara el conflicte anualment. AA l'anglaterra (tot i ser-ne la guanyadora) no en fan gens de bandera. La dramaturgs i directora va emprense, al 2016, un projecte de reconciliació: ajuntar tres soldats de cada exèrcit i cosir una dramatúrgia sobre el conflicte. A partir del testimoni durant la guerra i, sobretot, passat aquest període d'odi, por i violència. El resultat és un diari cronològic d'algunes de les accions que van viure aquests soldats. Hi ha molt que es queda per desvetllar. Fins al punt que algun dels testimonis es pregunta en públic si es pot erigir com a representant de bona part de l'exèrcit. Van trigar més temps construint el muntatge que en guerra. Ara, els que eren enemics a les trinxeres (s'ha de tenir por i odi per poder matar el contrincant, deien), són capaços de compartir un himne humanista (Tu hi eres a la guerra?). Han refet les seves vides, passant en silenci per tràngols psicològics (a la vora del suïcidi). Aram han aprés a escoltar-se i respectar-e unes opinions que segueixen sense ser coincidents però que no mana a la voluntat d'entendre's i compartir uns capítols tant èpics com dolorosos i frustrants.

Es tracta d'un teatre document que podria titllar-se de pel·liculer (amb mapes, fotos, emissions de ràdio) si no fos perquè el narren els propis testimonis. El que diuen està enganxat a la seva pell, a la seva memòria. La valentia (suïcida) dels soldats es torna ara encoratjadora en atrevir-se a enfrontar-se als seus fantasmes i sortir-ne redimits. La sensibilitat d'Arias deu haver estat exquisida per trobar la frontera entre el que es pot explicar i el que es vol narrar. Que la intimitat quedi protegida i que un excès de gesticulació no embruti els pensaments dels testimonis. 

Lola Arias ha col·laborat amb Stefan Kaegi del Rimini Protokoll, una companyia que des del 2002, indaga sobre situacions i personatges anònims amb múltiples formats,. A Barcelona  es pot recordar l'experiència de Cargo, sobre els transportistes de l'europa de l'Est. L'any passat, al Temporada Alta, van plantejar una qüestió incòmoda a Uncanny valley: fins a quin punt els robots poden suplantar les persones, també en l'escenari. Arias ha sabut trobar un equilibri entre la manipulació que van patir (sobretot els argentins) i la mirada més distanciada actual. El seu èxit ha estat que un exsoldat anglès (reciclat a psicòleg) faci una beu entrevista a un exsoldat argentí. I que els hi falti poc per abraçar-se. La catasi arriba amb la creació de la banda. Un dels fets que més va impactar a un soldat anglès va ser que un argentí moribund li parlés en anglès, als seus braços, mentre moria per una ràfaga que potser ell mateix havia disparat. L'empatia és l'arma més fructífera. A platea, es respira l'emoció que reviuen aquests testimonis. De fet, és un teatre document de primera persona, molt despullat, que també pot recordar als treballs de La Conquesta del Pol Sud (Nadia, Claudia Raphaëlle).