Molts recorden encara aquella primavera del 1982 en què una potència europea —governada amb mà de ferro— es va enfrontar amb una dictadura que vivia els últims dies per unes illes de l'Atlàntic Sud. Ja fa gairebé quaranta anys d'un episodi que no només va acabar formant part dels llibres de text escolars de tots dos països, sinó que, a més, ha deixat empremtes profundes en la memòria i la vida dels qui la van viure. Veterans de guerra argentins i britànics les exploren conjuntament en aquesta peça de teatre documental que converteix els records en material escènic per estudiar com es relacionen experiència i ficció. Tornen a vestir els uniformes, fan el paper dels seus dirigents conduint-los cap a la guerra, munten una banda de rock i canten cançons i reviuen moments que van des de les festes al vaixell que els duia cap a la guerra fins a l'enfonsament del creuer Belgrano. Tot, per explicar de manera coral una guerra que, curiosament, va durar menys del que els protagonistes han trigat a assajar aquesta representació.
Ha reunit els veterans de tots dos bàndols Lola Arias, una escriptora, directora de teatre i cinema i performer argentina que està acostumada a transitar per les fronteres entre la realitat i la ficció amb propostes de teatre documental. En altres performancesd'Arias, els fills reconstrueixen la joventut dels pares durant la dictadura militar argentina (Mi vida después, 2009), se'ns parla de la vida i del paper de les dones i la comunitat queer en el règim comunista de l'antiga RDA (Atlas del comunismo, 2016) o es reconstrueix la vida d'un arqueòleg sirià que lluita des de fa cinc anys per ser reconegut com a refugiat a Alemanya (What they want to hear, 2018). El 2018, Arias va estrenar el film Teatro de guerra, el seu primer llarg (vist al festival barceloní L'Alternativa 2018), amb els mateixos protagonistes que aquest muntatge teatral.
(...)
La obra, pero, no está contemplada como una guerra de bandos, a pesar de que sus protagonistas admiten en varias ocasiones que les costó mirar a los ojos del "enemigo" y hablar de sus vivencias.
En un set de rodaje, con una enorme pantalla de fondo y como si de un documental se tratará van pasando los testimonios. Cada uno cuenta sus recuerdos, que quién sabe si con el paso de los años se han dulcificado o quizás la pluma de la autora no haya querido explicar aquellos más sangrantes, de uno y otro bando. Endulzada o no la crudeza de lo que un espectador medio se puede llegar a imaginar persiste y aunque no hay escenas desagradables a la vista, el oído hace que la imaginación se dispare.
Por eso quizás la puesta en escena tire mucho de música, la de los Beatles, ya que uno de sus protagonistas, Ruben Otero tenga un grupo homenaje al cuarteto de Liverpool. La música siempre será un lenguaje que una, y aunque la obra sea un precioso abrazo al bilingüismo español- inglés, la música en el fondo no tiene idioma.
Campo Minado es teatro documental, donde el mayor documento son las víctimas de carne y hueso que hoy todavía pueden dar su versión de los que vivieron en la guerra. Esos veteranos de guerra, que hoy sólo luchan porque los recuerdos sólo sean una mancha borrosa en su trayectoria vital.