Leni

Teatre

informació obra


Autoria:
Roman Oleksak
Intèrprets:
Montse Guallar, Sergi Mateu, Minnie Marx, Carles Goñi
Producció:
Minoria Absoluta, Cow Teatre
Sinopsi:

Trobada fictícia de dues persones reals, el Johnny Carson i la Leni Riefenstahl, una de les directores de cinema més grans del món, però que va brillar gràcies a les pel·lícules que va fer pel Tercer Reich.

Som a l'any 1974, Johnny Carson, Sergi Mateu, famós presentador de la cadena NBC, està en el seu millor moment, i Leni, Montse Guallar presenta als Estats Units el seu primer projecte des de la derrota d'Alemanya, el llibre de fotos Last of the Nuba, l'última tribu africana sense contacte amb l'home blanc. Però Johnny sap que al públic li interessa alguna cosa més que l'art. El passat de Leni passa a ser el tema principal de l'entrevista que sobrepassa per sobre de la seva relació actual amb el seu assistent personal, Horst, 40 anys més jove que ella.


Johnny destapa la seva posició personal durant el feixisme i l'holocaust i vol saber si ella sent pena i quanta per tots aquests fets succeïts durant aquella època.


L'atmosfera és cada vegada més incòmoda i una espectadora alemanya Bertha, la trobarà encara més. La seva entrada no planificada a l'enregistrament del talk show crea noves preguntes.
Quina és la responsabilitat de l'artista per la seva obra?
On és la frontera entre servir a la ideologia, cooperació activa en la construcció del sistema i la creació artística?


És possible prendre la responsabilitat per l'època en què vam crear?
Totes aquestes preguntes se les haurien de qüestionar alguns artistes a l'hora de posar el seu talent al servei d'un règim totalitari.


Johnny Carson vol conèixer la màxima informació possible i no tem tocar els temes més personals.
La història autobiogràfica, molt poc habitual, d'unes de les directores de cinema més grans del món, però que va brillar gràcies a les pel·lícules que va fer per al Tercer Reich.


Crítica: Leni

10/12/2017

Se necesitaría exprimirle todo el jugo

per Elisa Díez

(...)

La intención de ficcionar este supuesto ajuste de cuentas con la justicia a través de una cámara de televisión es una buena idea, a la que se le debía haber sacado más jugo. Más allá del texto, la dirección conservadora de Pavel Bsonek se centra en preservar la palabra. Para los que hemos estudiado comunicación política, y los late night fueron y son una buena arma política, quizás buscábamos que tanto entrevistado como entrevistada fijaran su atención al mismo nivel en los gestos, lenguaje no verbal como en las palabras.

Un buen comienzo es la rotura de la cuarta pared, a veces tan difícil en plateas a la italiana y con escenario alzado. Esta opción, que desconozco si ya venía incorporada en el texto, ayuda a un ambiente lineal de la entrevista que se convierte, como muchas otras, en un simple partido de tenis y que abusa en ciertos momentos de la verborrea.

A nivel interpretativo, la pareja Montse Guallar y Sergi Mateu se llevan todo el protagonismo. Ambos tiran de oficio para suplir los momentos más estáticos del texto. A pesar de lo cual, Montse Guallar sale ganadora de los embates dialécticos, su personaje llega más e, incluso, dejas de pensar en su pasado  de colaboradora nazi y consigues empatizar y llegar a ver a una persona que lucha por dejar su pasado atrás. Sergi Mateu dibuja un Johnny Carson que necesitaríamos verle en blanco y negro. Tanto color difumina innecesariamente la época de los hechos. Aunque sus gestos nos trasladen irremediablemente al pasado.

(...)

La escenografía es funcional, la iluminación de Frantisek Fabian recurre a una gama de colores que es un intento de destacar el carácter de entretenimiento de la velada, pero que no encaja en el cuadro general del espectáculo. Simplemente es una nota para que el espectador no se acabe de creer del todo que lo que está presenciando, que no olvides que es ficción, teatro dentro de teatro.

(...)