Les alegres casades de Windsor

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Direcció:
Marc Rosich
Traducció:
Marc Rosich
Adaptació:
Marc Rosich
Intèrprets:
Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cort, Adrià Diaz, José Pedro García Balada , Pep Garcia-Pascual, Adriana Matas, Santi Monreal, Mireia Piferrer, Ricard Sadurní
Sinopsi:

Riure’s de Falstaff al parc

Estiu rere estiu, la companyia Parking Shakespeare va esborrant una nova comèdia de Shakespeare de la llista de peces a fer a l’ombra acollidora dels arbres del Parc de l’estació del Nord. I any rere any, el director que rep l’encàrrec de posar-se al capdavant de la posada en escena del projecte té menys peces entre les quals poder escollir. Sortosament quan ha arribat el meu torn, encara no havien estrenat una de les meves favorites, Les alegres casades de Windsor, aquest spin-off d’Enric IV que el bard de Stratford-upon-Avon va dedicar al desbordant personatge de Falstaff per petició de la reina Isabel.

El personatge de Falstaff no és per a mi un desconegut. De fet, ara fa cinc anys vaig tenir la sort de poder signar la dramatúrgia i la traducció del muntatge que es va fer de l’Enric IV al Centro Dramático Nacional de Madrid, sota la direcció d’Andrés Lima i les fabuloses interpretacions de Pedro Casablanch com a Falstaff i Carmen Machi, com a Mestressa Presses. De fet, amb Lima, vam rebatejar la funció amb el nom del voluminós personatge. I així es va passar a dir Falstaff, tenint com a centre filosòfic del muntatge aquesta figura magnètica. Així doncs, m’encaro al projecte de Les alegres casades des del coneixement íntim de la seva figura central. Igualment, però, la meva proposta de muntatge és plenament conscient del fet que és a l’Enric IV i no a Les alegres casades allà on Falstaff es descobreix com un personatge de profund interès i gran humanitat. A l’spin-off que va escriure per petició de la reina Isabel el personatge queda reduït a una mera caricatura dins l’argument d’una prima comèdia burgesa. Falstaff es torna en l’ase dels cops, que és castigat un cop rere l’altre per la seva luxúria.

Des d’un punt de vista dramatúrgic, el meu objectiu a l’hora de bastir Les alegres casades per als Parking Shakespeare és reduir la dilatada comèdia original en un artefacte de ritme trepidant. Així vull que la peça funcioni com un mecanisme de rellotgeria a l’hora de mostrar com les dues esposes del títol, Mrs Ford i Mrs Page, aconsegueixen mofar-se un cop rere l’altre de les pretensions senils de Falstaff. Tot això sense renunciar a oferir alguns tocs, aquí i allà, del Falstaff més profund i filòsof de la mala vida, que es pot veure a l’Enric IV. Al capdavall, la dramatúrgia vol adaptar la peça a les característiques pròpies dels efectius de la companyia, i és per això que jo mateix signo la traducció, ja que la versió serà fidelment lliure, i el fet de responsabilitzar-me de la reescriptura en català m’ofereix més flexibilitat pel que fa a la dramatúrgia. De fet, es tracta d’una operació molt similar al que ja vaig fer al Woyzeck de Büchner per a la mateixa companyia en el Parking d’hivern que vam fer a Palo Alto (Poblenou) i la Sala Beckett.

D’altra banda, la meva idea de posada en escena és convertir el Windsor elisabetià en un resort de vacances d’estiu, amb tots els personatges amb una predisposició ociosa per a la revetlla, les malifetes, les corredisses i les preses de pèl. L’ambient que es crea sota l’ombra dels arbres de l’espai circular en què els Parking actuen cada estiu és un espai ideal per a dibuixar aquest ambient ociós, que convertirà la clàssica taverna de la Lligacama en una bulliciosa terrassa d’estiu a la riba del Tàmesi i les cases dels Page i els Ford, en uns apartaments de vacances plens de possiblitats. Com a centre neuràlgic del muntatge, la posada en escena jugarà amb una de les icones de la peça, aquell objecte que és obligat a tots representació de la peça: el cistell de la bugada en què les senyores Ford i Page amaguen a Falstaff i des del qual serà llençat a les aigües del riu. En la nostra producció, el cistell es converteix en un gran bagul fet de vímet, que gairebé mai no es mou de l’escena, i que de fet es convertirà en l’organitzador de tota la peça, l’objecte al voltant del qual giraran totes les accions.

Marc Rosich

Crítica: Les alegres casades de Windsor

15/07/2016

Divertida proposta de Parking Shakespeare a can Windsor

per Jordi Bordes

Parking Shakespeare ha triat Marc Rosich com a director i adaptador d'una de les comèdies de William Shakespeare en els 400 anys de la mort del dramaturg. Rosich, amic dels excessos divertits, ha construït, probablement, la peça amb més atrezzo (bici BH, inclosa) que mai s'ha vist al Parc del Nord. D'entrada perquè hi ha un gran cistell que es transforma en una pila d'elements, sense que dificulti la visibilitat als espectadors que ho envolten tot. 

Els actors de Parking Shakespeare s'adapten prou bé als arquetips de les comèdies shakesperianes i, per això, cada adaptació és un trunfo segur. Ells segueixen amb els pantalons curts tant com poden (tot molt fresc, espontani, blanc) i, aquest cop semblen anar guarnits de la transició, amb uns estampats i uns talls més aviats tret de l'armari de La Cubana. La comèdia és estripada però permet algun instant per al discurs profund. Com quan Falstaff qüestiona el valor de l'honor en la vida i (sobretot) davant la Mort; o quan la Mestressa Alice Ford fa tota una reivindicació del dret de les dones a tenir la mateixa llibertat que els seus marits. Certament, ella i la mestressa Meg Page demostren l'art de divertir-se enredant i renyant al dissortat Falstaff i als marits respectius. 

El to és un punt grotesc, amb els pantalons del mestre Page calçat fins al melic, la perruca del mestre curt movent-se descaradament o les referències a les (am)polles de l'escut de la família del jutge de pau Ras i tiet del beneit. Ras i Curt, bona parella, i bona troballa, de'n Rosich! També hi ha molt enginy en el parlar impossible de la  mestressa Presa, que ho embolica tt i cobra comissió d'allà on veu que hi ha possibilitat ("sempre a corre-truita!") i "tonificant" enlloc de "notificant" les bones noves, siguin veritat o engany.

Potser el problema principal de la peça és la durada, tenint en compte el seu emplaçament. L'espiral del Parc del Nord permet molt bé aguantar un espectacle d'una hora i quart però allargar-lo fins a le sprop d'1 hora i 45 minuts acaba esgotant. Quan la peça rodi per les sales amb còmodes butaques no hi serà un impediment, però en aquest espai (i més tenint en compte quebona part del públic agafa lloc abans per assegurar-se una bona visió una bona estona abans de l'arrencada) cal reduir o accelerar alguna escena.