Donat que Marc Artigau és un autor tirant a prolífic , no és tampoc tan estrany que vinguin a coincidir a la cartellera dues obres seves . Però el més curiós de la coincidència que es produeix aquests dies, és el fet que cadascuna d’elles té quelcom de retrat generacional, encara que cadascuna d’elles ens parli alhora de generacions diferents. La generació que protagonitza “L’illa deserta” (dotada d’altra banda d’una cronologia variable, com podreu comprovar si aneu a veure aquesta excel·lent obra) se’ns presenta inicialment en aquella franja d’edat camí dels quaranta al llarg de la qual sovint comença a fer-se evident ( o ho és ja de manera aclaparadora) que potser s’està fent massa tard per agafar segons quins trens. I la generació que protagonitza el seguit de breus escenes independents que integren “Les altres” , és aquella altra que sovint encara no té massa clar quin tren vol agafar ni si vol en realitat agafar cap tren, perquè es troba en plena adolescència, i prou incerteses origina aquest estat transitori i ple de sotracs hormonals i emocionals com per anar ja fent-te els plantejaments de futur de llarga durada que els adults tendeixen a estar demanant-te contínuament.
En qualsevol cas, com ni Artigau ni les dues notables actrius ( Cristina Arenas i Laura Pujolàs) que li van encarregar aquest text son ja adolescents , encara que a elles els hi toqui jugar a fer-se passar per adolescents al llarg del divertiment (quelcom que fan amb molta gràcia), l’espectacle s’inicia i acaba amb un pròleg i un epíleg que marca distàncies de manera clara . Són les dues dones adultes les que ens presenten des de la distancia adulta (no exempta per molta ironia que hi posis del seu puntet de nostàlgia) aquesta visió de l’adolescència signada per adults, i les que acaben l’espectacle adoptant de nou aquesta mateixa distància lleugerament reflexiva . És cert que, tal i com diu la directora Maritxell Yanes, aquesta pot ser també una bona obra per ser vista “en família”, perquè tant pel que fa als pares i les mares com pel que es refereix a la seva prole “l’adolescència és el mateix, un moment de descoberta, encara que l’entorn o la tecnologia siguin diferents”. I també perquè està prou correctament escrita i eixeridament interpretada com per a que la diversió es faci extensible a gairebé qualsevol franja d’edat Però no és menys cert que, més enllà d’allò de substancialment igual que es produeix en tota adolescència generació darrera generació , la forma d’aproximar-se a l’adolescència i bona part dels referents adolescents que aniran desfilant per aquestes escenes , venen marcats per la ja assenyalada distància.
I és també cert que més enllà dels apunts tocats de lúdica mordacitat i les constants picades d’ullet, som davant d’una comèdia fragmentada en esquetxos essencialment amable i lleugera. Un eficaç divertiment que, com acostuma a passar quan es produeix la convivència entre escenes amb vida pròpia i personatges diferents, presenta irregularitats, i no sempre manté el nivell de la primera escena, diria que la millor del conjunt: aquella en la qual una mare anima la seva filla a ser tan descarada i transgressora com li toca ser-ho per edat i abans que sigui massa tard (tornem a allò dels trens que quan els vols agafar, potser ja hem fet tard). Dit això, cal afegir que totes les escenes ens deparen bons moments; fins i tot quan venen acompanyades de “tensions” lingüístiques d’aquelles que treuen de polleguera els adolescents que passen d’elles, i els adults que de cap manera volen passar d’elles.
