Marc Artigau, que no para d'escriure textos, estrenar espectacles i recollir èxits, té ara en cartell L'illa deserta i Les altres. Aquesta darrera obra, produïda per Mithistòrima Produccions i estrenada a la Sala La Planeta, aborda temàticament ‒i des de múltiples prismes‒ l'etapa de l’adolescència. Fins al 2 de juliol podeu gaudir-ne a la Sala Atrium de la mà de dues magnífiques actrius, Cristina Arenas i Laura Pujolàs, sota l’eficaç direcció de Meritxell Yanes.
L'espectacle, que es compon de deu escenes, ofereix una gran varietat de recursos. L'escenografia dissenyada per Paula Bosch és simple, amb set tubs leds disposats verticalment ‒la il·luminació, com el so, va a càrrec d'Arnau Nadal‒ i dos mòduls vermells que les actrius canvien de posició a cada escena, i que tant poden fer de seient com de tarima. Les dues intèrprets obren foc amb una ràfega de motius que situen el tema, a còpia de llocs comuns i certeses contrastades. Així, pel boc gros, ens diuen que l'adolescència és, entre altres coses, vomitar abans d'arribar a casa, odiar els pares, petar-se els grans, tastar boques, plorar... i també el desig d'allò que no es coneix.
La segona escena, que tematitza la preocupació d'una mare per la seva filla adolescent, ens mostra una mena de món al revés. Mitjançant un procediment d'inversió ‒o subversió‒ de rols tant desconcertant com efectiu, la noia és instada a cremar les nines, provar les drogues o tenir una relació tòxica. D'una banda, el diàleg vehicula una sàtira en relació amb les expectatives i el diguem-ne relat oficial sobre l'etapa de l'adolescència; de l'altra, expressa la frustració desesperada d'una dona adulta. Seràs vella i invisible ‒li etziba la mare a la filla‒, tindràs varius i una hipoteca, i ja no seràs a temps de res.
El món de l'educació apareix representat en dos monòlegs. En el primer, una professora parla en versos improvisats de rima fàcil, en el que sembla una paròdia del desfasament ‒i d'un cert supremacisme?‒ d'alguns mestres respecte de la realitat dels seus alumnes. Tot i que és lingüísticament rica i estimulant ‒es revela enginyosa la concatenació de frases quotidianes, dites i paràfrasis de poemes coneguts‒, l'escena resulta una mica massa extensa o repetitiva en el seu plantejament, i no acaba d'enfocar la problemàtica. En canvi, l'altra situació ‒corresponent a l'escena vuitena‒ aborda de manera molt punyent la qüestió de l'assetjament escolar. Un noi ha comptabilitzat fins a 126 agressions en cinc anys d'institut i explica que, a força de ser vexat, ha arribat a creure que és un conill ‒aquest és el seu malnom‒. La violenta conclusió de l'escena ve a confirmar que, tal com diu amenaçadorament el personatge, “els principis no tenen res a veure amb els finals”.
Les relacions interpersonals són l'objecte de diferents escenes. En una d'elles, les dues actrius juguen, micròfon en mà, a fer una retransmissió amplificada del joc de tàctiques i moviments d'un flirteig adolescent que inclou desitjos ocults i confessions truncades. En una altra, dues dones ja adultes, atrapades en la seva vida al poble, mengen pipes mentre imaginen que parlen amb una tercera que no tenen ni idea d'on para. La recorden d'un estiu de fa trenta anys, i ja no és sinó un fantasma on projectar retrospectivament la seva enveja, despit i malvolença.
Així com Karaoke Elusia d'Oriol Puig Grau, que construïa una sòlida trama a partir d'una amistat a tres bandes ‒amb el bullying en el punt de mira‒, va aconseguir atraure els més joves al teatre, l'obra d'Artigau vol ser una mena de tractat polifònic sobre l'adolescència i, justament perquè retrata diferents generacions i tracta globalment una sèrie de preocupacions, el seu públic potencial és bàsicament l'adult. Ho corrobora un final que recull, com un revival ‒no sé si hi ha una paraula més boomer que aquesta‒, algunes frases de l'espectacle a manera de recapitulació sintètica.
L'autor juxtaposa situacions i temes ‒un estiu inoblidable, la condició de víctima, l'enveja com a motor per a l'acció, l'adulació com a estratègia, l'autoimmolació a xarxes, etc.‒ amb un ritme admirable sustentat en la variació. Intercala històries més elaborades amb escenes que funcionen com a disparadors d'idees o ítems, com passa amb l'aproximació didàctica a l'argot dels centennials i amb el “poema simfònic” a partir de marques i referents del passat. En aquest darrer exercici performatiu, les actrius ‒molt ben dirigides per Yanes‒ llueixen interpretació a partir de la banal enumeració de productes de consum: passen pràcticament sense transició per diferents tons intencionals ‒hostil, desafiant, seductor, festiu‒.
Com fa també a L'illa deserta, Marc Artigau juga amb la potencialitat que cada situació ofereix. Però aquest espectacle, per bé que pugui no semblar-ho en un inici, té tombants més escabrosos, que permeten albirar la part més fosca de la condició humana ‒adolescent o no‒. Pensem, si no, en el frenesí narcisista que caricaturitza la penúltima escena, on una jove creadora de continguts conquereix la popularitat like a like, sense mostrar cap mena d'escrúpol ni el menor instint d'autoconservació. El joc teatral serveix per retratar de manera àcida, divertida i provocadora una etapa que sovint suscita mirades de condescendència, però de la qual, en realitat, no s'acaba de sortir mai.
Article publicat a Núvol el 28 de juny de 2023
