Per escriure Kaspar Häuser Meer, Zeller va documentar la quotidianitat de tres assistents socials i el seu treball en els serveis socials d’un ajuntament. El resultat és un drama social sobre la necessitat d’ajudar i la impossibilitat d’ajudar a tots. A la vegada és una peça carregada de sarcasme i ironia.
“Aquesta obra explica el dia a dia de tres assistents socials que estan immerses en una situació en la qual la realitat supera qualsevol intent per controlar-la. Aquesta impossibilitat de control, en la qual la planificació és un instrument inútil, o almenys està sempre un pas enrere de la realitat, provoca una profunda frustració en els personatges que no solament es reflecteix en el seu treball, sinó també en la seva vida. La realitat tira per terra qualsevol aspiració per fer les coses bé i coherentment.”
La proposta que es pot veure de "Les altres mares de Kasper Hauser" és ambigua. Perquè revela una deixadesa de les assistentes socials i alhora demostra que estan atenallades per una burocràcia que, més que eliminen els pressumptes abusos sexuals a menors, extralimiten el control dels que han de cuidar els més desprotegits. Les tres assistentes socials (s'intueixen diferents currículums de desenganys procurant reintegrar les persones més dèbils a la societat) van vestides de contes de fades. No fan de Bella dorment, ni de Minnie, ni de Blancaneus, no. És una mirada simbòlica per insinuar que voldrien viure en un món oníric però els informes i les entrevistes al darrere de la porta denuncien que no és possible.
El text de Felicia Zeller busca col·lapsar el personatge i l'actriu alhora. Fins i tot, el mateix espectador, quan demana que les rèpliques siguin el mínim d'interpretades. El director Juan Pablo Miranda atén la història i mira de donar-li l'aire que pot idenfiticar millor en els serveis socials d'una Barcelona, amb un Nou Barris amb veïns conflictius o un taller de teatre de La Casona. Les assistentes, que voldrien arreglar el mon, en realitat, acaben repetint comportaments antisocials dels seus usuaris. Si una té cinc fills, l'altra va descuidant la seva filla i una tercera, incapaç de sortir d'un bucle de queixa del sistema sense esma per corregir-lo, subvertir-lo. Potser per això hi acabarà sucumbint.
És una obra de teatre amb una posada en escena que inicialment atabala l'espectador però que, un cop trobat el codi, es gaudeix i alhora es pateix per veure, amb un dramatisme controlat, la tragèdia de les funcionàries. Molt recomanable per constatar la perversitat de la burocràcia; els mecanismes d'autodefensa cada vegada que un cas fracassa.
