Serà veritat que el mateix Eurípides a qui li devem aquesta sensacional tragèdia dedicada a les (sovint desvergonyides) bacants i escrita a les acaballes de la seva vida, és alhora el màxim responsable de la decadència de la tragèdia? Així ho va sentenciar Friedrich Wilhelm Nietzsche al seu cèlebre assaig “El naixement de la tragèdia” , un llibre (de fet, el primer publicat pel filòsof que més tard faria parlar d’allò més Zaratustra ) imbuït de pensament schopenhauerià : qui busqui aquí optimisme i bon rotllo idealista, millor que dirigeixi la seva recerca cap a qualsevol altre indret. I també, un llibre marcat per la devoció que llavors en Friedrich sentia per les partitures i l’inseparable fusió entre música i teatre del mateix Wagner al qual , anys més tard, acabaria considerant un veritable traïdor a la causa que havia caigut en paranys teològics del tot imperdonables. En qualsevol cas: un llibre que , quan han transcorregut més de cent-cinquanta anys des de la seva publicació, continua originant intenses controvèrsies i debats. Simplificant molt, moltíssim: el cas és que en Friedrich venia a dir llavors que Eurípides s’havia carregat l’essència mateixa de la tragèdia , en la mesura que s’havia sotmès als dictats d’un pensament socràtic capaç d’enverinar també l’esperit de l’autor de “Medea”, “Hècuba” o “Les troianes “ . Com qui no vol la cosa ,amb l’objectiu ideològic d’abaixar déus i herois del seu pedestal per tal d’apropar-los una mica més als problemes reals als quals s’enfrontava el poble que anava a veure les tragèdies que protagonitzaven, i amb l’objectiu estilístic de deixar un xic de banda les velles formes expressives de la tragèdia i els seus ancestrals rituals i donar-li a aquelles històries aclaparadores un embolcall molt més proper a la socràtica reflexió raonada, el cas és que Eurípides havia adulterat per complert l’origen mateix de la tragèdia. Un origen que , als seus inicis, havia estat complertament dionisíac. És a dir: un origen marcat per les pulsions d’aquest déu Dionís que ve a ser alhora la cara B, tan antagònica com complementària , d’aquell altre apol·lini déu Apol·lo. I és que el lluminós, ben guapo, saludable i artístic Apol·lo ( per alguna cosa estava considerat el déu de la bellesa , de la medicina , de la música i de la poesia) ) no feia altra cosa que retornar de forma invertida la imatge d’aquell altre noctàmbul i un xic cràpula déu Dionís , sempre disposat a reivindicar els beneficis del bon vi que ens embriaga i ens ajuda a superar els durs glops que ens fa beure la vida , de la luxúria i de qualsevol altra forma d’aquest món instintiu que tothom porta dins seu, més o menys amagat o més o menys a la vista . I sempre també ben disposat a mostrar-se implacable amb qui vulgui negar-li la divinitat: “Les bacants” és alhora una demostració de fins on pot arribar el déu quan algú té la gosadia de posar en dubte el seu caràcter diví.
Sigui com sigui: el cas és que no falten filòsofs, pensadors i historiadors teatrals que li retreuen a Nietzsche les recriminacions que li va fer a Eurípides, partint justament d’aquesta obra tardana que és, alhora, l’única seva en la qual Dionís fa contundent acte de presència. Com pot ser que en Friedrich passés gairebé per alt aquest tribut tardà? Vet aquí com el respectat vell tràgic, a les acaballes de la vida, escriu una obra en la qual ve a reconèixer el paper fonamental que segueix exercint el lúdic déu, tot fent servir com a mitjà el seu diví narcisisme. I pel que fa a aquest tema: si hi ha algú capaç de contradir-me i afirmar que tots els déus i totes les deesses no són una colla de narcisistes, practiquin la religió que practiquin, que vingui i m’ho demostri. Qui més qui menys, no hi ha entitat divina que no es miri al mirall a l’hora de crear un món a la seva imatge i semblança. I que no acabi posant-se com una fúria quan algú li nega els honors dels quals es considera mereixedor i s’aparta dels seus dictats.
Dit tot això, em pregunto què en pensarien Eurípides i el mateix Nietzsche de la tan rigorosa i sòbria com eclèctica i puntualment disbauxada posada en escena amb la qual Albert Arribas els hi atorga a les bacants i a tota la seva parentela una nova oportunitat d’expressar-se ,tot demostrant paradoxalment l’extrema fidelitat amb la qual s’apropa al text servint-se de solucions dramatúrgiques aparentment infidels. Aquí tots els personatges de la tragèdia , cor de bacants inclòs, queden sintetitzats en el cos i la veu de tres esplèndides actrius: la sovint severa Màrcia Cisteró , la sovint juganera Antònia Jaume i la sovint enfadada amb aquest Dionís amb ínfules de déu Marta Ossó. Totes tres mantenen també amb el seu director un ja antic vincle farcit de complicitats. I en saben extreure d’aquest vincle unes composicions interpretatives plenes de rigor vocal, expressivitat corporal i gran capacitat per convertir quan toca el gest tràgic en picada d’ullet humorística sense perdre en cap moment el camí de la tragèdia. Aquí tot l’embolcall escènic concebut per Sílvia Delagneau queda resumit en un grapat de robes que o són vermelles, o es converteixen en vermelles gràcies al roig més o menys encès o més o menys apagat proporcionat per una il·luminació carregada de ben modulada intensitat. I aquí tot l’alè tràgic cap el qual enfila una història en què ben bé pot passar que una mare mati el seu fill confonent-lo amb una fera ferotge( aquestes coses ja passen ,qual els déus es posen a jugar amb nosaltres) sense que això impedeixi que de tant en tant se’ns escapi , com ja he apuntat abans, un lleuger tràgic somriure: Arribas hi té la mà trencada, quan es tracta de visualitzar aquesta mena de paradoxes. Però és que també Eurípides, per molt que en Friedrich no sàpigues veureu, sembla aquí per moments haver perdut del tot aquella aposta pel raonament socràtic del qual se l’acusava. Aquestes bacants no fan altre cosa que demostrar-nos un i altra cop la forma com tant els déus com els humans som propensos a deixar-nos arrossegar per les contradiccions i les ambigüitats, enlluernats per miratges que ens poden portar com si res a ser els artífexs de la nostra pròpia desgràcia . I donat que els déus, a banda de ser una colla de narcisistes, són també una colla d’ens capritxosos que et poden fer anar per on ells vulguin sense que acabis d’entendre les raons per les quals ho fan , és ben fàcil que acabem convertint-nos en víctimes dels seus desgavells.
En qualsevol cas: potser els missatges que ells ens dirigeixen i que volen marcar-nos el camí que tenim que seguir, no són sempre prou clars. Però, per contra, les paraules pronunciades amb perfecta dicció per aquest trio d’estupendes actrius, ens arriben sempre amb una claredat aclaparadora. Ja voldrien d’altres muntatges que disposen de grans dispositius escènics i extensos repartiments, tenir la mateixa capacitat demostrada per aquesta magnífica proposta, a l’hora de fer-nos sentir properes les paraules que Eurípides va escriure fa més de dos-mil-quatre-cents anys . A La Gleva, aquestes paraules sonen com si haguessin estat escrites avui. I això, les fa encara més tràgicament sacsejadores.
