Les Criades

Teatre

informació obra


Direcció:
Genoveva Pellicer, Calixto Bieito
Autoria:
Jean Genet
Intèrprets:
Elisenda Bautista i Meritxell Sabaté
Il·luminació:
Albert Julve
Escenografia:
Teresa Martí i Magda Mira
Producció:
Companyia Perlimplín
Companyia:
Companyia Perlimplín
Direcció Musical:
Patrick Fournillier
Sinopsi:

Les germanes Solange i Clara són dues criades que senten fascinació per la seva senyora i al mateix temps l’envegen i odien. L’aïllament social potencia aquests sentiments i per venjar-se d’ella fan una falsa denúncia a la policia contra el seu amant. Entre elles s’estimen però també s’odien per la seva rivalitat i perquè una fa de mirall de l’altra reflectint la lletjor de les seves vides.  S’alliberen d’aquest odi i de la seva frustració amb un ritual fetitxista que anomenen “cerimònia”, interpretant l’assassinat de la senyora. El joc de la representació es va perfeccionant obsessivament fins que es difuminen els límits entre realitat i ficció i prenen la decisió d’emmetzinar-la. Les germanes entren en un remolí de por i autodestrucció del que ja no saben sortir...

Crítica: Les Criades

04/11/2016

Ben treballat, però no acaba d'arribar

per Josep Maria Viaplana

Un espectacle on la major part dels elements estan molt ben treballats. L’espai escènic -unes suposades golfes d’una casa senyorial-; la utilleria, que té funcions molt concretes per a definir els personatges i l’acció; el moviment de les actrius, molt calculat per a expressar les seves relacions i tenir molt en compte que el públic està a dues bandes de l’escenari; el vestuari, que ens explica una història d’adoració del glamour de la senyora, amb el puntet eròtic just, que correspon sense cap mena de dubte a la intenció de Jean Genet, l’autor… Les actrius, val a dir que tenen una tècnica actoral força solvent, i sobretot i molt d’agrair, diuen molt bé el text i el projecten perquè el sentim i entenguem perfectament, cosa, per altra banda, sempre exigible en una sala petita.

El problema de l’espectacle és l’aproximació (millor dit, l’intent) tan freda a les emocions dels personatges. Falten matisos, falta que ‘veiem’ en la seva corporalitat i en la seva declamació tot el torrent de coses que els estan passant. Potser falta una pausa, potser sobra en altres moments, però el cas és que un text així de complex i intens ha d’acompanyar-se d’una vivència veritable per part de qui l’interpreta. Intensitat a les actrius no els falta, com ja he dit, però ha d’anar ben dirigida a posar-nos en situació. És veritat que el text fila molt prim en molts moments de teatre dins del teatre, sobretot en la primera part, on les dues germanes representen senyora i criada alternativament. S’arriba a entendre, però no vius prou què està passant, i sobretot què els està passant. Quan en una representació teatral, al cap d’una estona comences a pensar en altres coses que no són la historia que t’estan explicant, acostuma a ser un mal senyal. La connexió amb el públic en una història tan profundament humana hauria de ser total. I molt em temo que no ho és.