La fe mou muntanyes, ja ho diuen. Com la fe que encamina la vida d'una de les tres dones protagonistes de «Les maleïdes», una tragicomèdia que evoluciona progressivament cap a comèdia esbojarrada, autoria de l'actor, director i dramaturg illenc Sergio Baos (Palma, Illes, 1976) que els Premis Octubre van guardonar en la seva versió textual.
He dit “comèdia esbojarrada” per començar advertint sense embuts els espectadors. També caldria dir que el muntatge —amb música original de Sara Mingolla, bravo!— beu de les fonts del cinema d'acció. Però jo aniria encara més enllà —o més ençà, depèn— perquè s'hi veu una estructura i un guió de fons que sembla que estiguin fets a mida per convertir-se en una novel·la gràfica o en un còmic en vinyetes del gènere negre.
L'autor Sergio Baos fa una carambola entre la tradició religiosa que arrosega bona part de la societat més pròxima actual per raons òbvies de coneixement de la cultura ancestral i de la ideologia imposada posteriorment i el gènere negre en clau de road movie. I no es conforma a centrar-ho en les tres protagonistes de la pel·lícula —diguem-ho així— sinó que amplia el ventall de personatges en una arriscada aposta per moure's en l'acció temporal, ara endavant i ara endarrere, fer canvis de veu, aplicar el moviment gestual i estimular la imaginació dels espectadors amb el poder de la suggestió de la paraula i de la narrativa convertida en conte de gènere negre i fosc, però escenogràficament tintat de rosa i neons de carretera, quan convé.
Del part de la primera naixença a un forn de pa, d'un forn de pa al banc d'una església, de l'església a un convent de monges, del convent de monges a un prostíbul de carretera, i del prostíbul de carretera a l'infern. Un camí que, si comença amb la fe del cel, acaba amb l'infern de Pere Botero.
Per prudència no es pot explicar gaire cosa de la trama de «Les maleïdes» que va in crescendo i que té l'atractiu que genera i construeix pas a pas, però a ritme trepidant, un conte curt on no hi falta la intriga, la violència, la passió per conèixer els orígens, la ingenuïtat de la bona fe, la creença en la divinitat i la passió eròtica per Jesús clavat a la creu que, ni que els incrèduls no hi creguin, pot ser el pare de la filla de Déu.
La filla de Déu, de fet, és la tercera protagonista de «Les maleïdes», una jove crescuda en una família d'acollida, amb el geni a flor de pell, quan la seva mare, encara jove, embarassada per algú semblant a l'Esperit Sant, va abandonar la criatura i es va tancar en un convent de clausura on, anys després, filla i padrina o àvia, la buscaran. Entre elles tres, la padrina, la mare esgarriada del bon camí —“és curta!´, va sentenciar sa mare el primer dia— i la filla —presumptament filla també del Jesús príncep blau— hi ha els personatges dels homes que han estat al voltant de les tres dones.
La directora Marga López ha conduït amb destresa el suggerent aiguabarreig de «Les maleïdes» en una escenografia tan senzilla com eficaç de mòduls mòbils que s'adapten a qualsevol dels ambients que es relaten, ja sigui l'església, el convent, el prostíbul o la furgoneta que dóna peu a les escenes més pròpies de road movie.
Excel·lent paperàs de l'actriu Teresa Urroz en el paper de la mare, primer, i de la padrina després, quan afina amb la seva pàtina de murrieria i d'humor com qui no vol la cosa. Afinada interpretació de l'actriu Alícia Garau en el paper de la filla —la que “no hi toca del tot”, segons la seva mare—, primer des d'adolescent, després d'enamorada del físic de Jesús, més tard de monja de clausura i finalment de mare pròdiga plenament llatzeriana. I enèrgica interpretació jovenívola i rebel de l'actriu Lorena Faus, la néta i presumpta filla de Déu, que busca el seu lloc enmig de la vida que li ha tocat en sort. Només una mínima observació al marge: ¿Cal que una jove rebel que parla dialectalment illenca farceixi el seu discurs d'antipàtics i manllevats “hoders” a manta dels quals la dramatúrgia actual abusa fins a la desesperació?
Dit això, no oblidem entre elles tres l'actor Àlvar Triay que sembla més un voyeur amb aclariments del que hi passa i del que s'hi diu, fins que es transforma en cadascun dels homes de la història o fins i tot en alguna de les monges, de porter de prostíbul i de les prostitutes que poblen la trama, amb la gestualitat i les veus estrafetes d'aquests i d'alguns dels altres personatges secundaris.
Tot plegat, converteix l'obra «Les maleïdes» en una història que arrenca enganyant els espectadors com si volgués ser una reflexió transcendental sobre la vida i la mort i que acaba descobrint-los que es pot reflexionar sobre la transcendència amb lucidesa, humor i esgarrapada gens autocensurada emparant-se en el mite de la tradició religiosa heretada sisplau per força: “Aixeca't i camina...” Ni que després del fosc final planegi el dubte de si, per moltes muntanyes que es digui que mou, la fe és tan poderosa com ho són els trucs del mag a l'hora de tornar a la vida cossos en estat de levitació subjugats per l'art del pèndol. (...)
