El juliol passat la Sala Beckett va acollir, en el marc del Festival Grec, Paradís de Sergio Baos, interpretada pel mateix autor. Ara el dramaturg mallorquí torna a la sala del Poblenou amb Les maleïdes, un text que va guanyar el Premi de teatre Pere Capellà (Premis Octubre 2022). D'aquesta manera es consolida la relació entre el Teatre Principal de Palma i la Beckett, que programa aquest espectacle, dirigit amb pols ferm per Marga López, dins el cicle La família (o la família?).
L'escenografia de Xesca Salvà està formada per diferents mòduls mòbils que es combinen de múltiples maneres per emmarcar les diferents trames i narracions. L'un porta incorporat un banc; l'altre, una cortina. Al centre, un marc elevat o requadre tridimensional es fa servir per ressaltar i delimitar, talment com una vinyeta de còmic, un canvi emocional o un gir revelador en algun personatge. Si bé al principi la proposta d'espai pot resultar una mica desconcertant, a poc a poc va mostrant totes les seves potencialitats com a estructura de focalització i subratllat escènic en un espectacle que, a estones, sembla una novel·la gràfica en moviment. La il·luminació de Guillem Gelabert dota de cromatisme els espais i modula el grau d'irrealitat de la faula, alhora que contribueix a distingir les escenes de més tràfec d'aquelles altres que ofereixen una major introspecció. La música original de Sara Mingolla ens situa en unes coordenades d'acció a l'estil d'un western, i la narració-escenificació dels moments més trepidants ‒batusses, corredisses, conducció temerària‒ apareix puntuada pels efectes sonors ‒onomatopeics, en realitat‒ de Joan M. Albinyana. Però hi ha misticisme, també, en les motivacions i en la peripècia personal d'almenys un dels personatges. En aquest sentit, cal no oblidar l'ominosa creu enrivetada de neó, que assenyala gens subtilment el rerefons religiós de tot plegat. Resulta impossible no pensar en Lars von Trier, en Carl Th. Dreyer i, fins i tot, en el darrer espectacle de Pablo Messiez ‒malgrat que el seu plantejament dramatúrgic estigui als antípodes de la proposta de Baos‒.
Tres dones de generacions diferents ‒àvia, mare, filla‒, separades durant dècades per l'odi i el rancor, trobaran la manera d'apropar-se i reconèixer-se. Els sorgeix, gairebé alhora, la necessitat de lliurar-se a una fugida endavant, en una recerca esperitada que les portarà a llocs ben pintorescos entre la santedat i la sordidesa. L'àvia es diu Pilar i és la columna que sosté estoicament l'edifici en runes de la família; la filla du el nom d'Àgueda, que significa “bona” i reenvia també a una coneguda verge, màrtir i santa cristiana; el nom d'Aina, la neta, constitueix una variant d'Anna ‒en hebreu, compassiva o plena de gràcia‒ i du aquí l'epítet de “la filla de Déu”.
Teresa Urroz, que interpreta l'àvia i matriarca, és l'única de l'elenc que no s'expressa en català insular. La Pilar, el seu personatge, sembla proveïda d'una dura carcassa protectora i gasta un to ambigu i displicent ‒més endavant entendrem per què‒ en referir-se a la seva família. L'obra s'inaugura amb el seu relat, volgudament desapassionat, del naixement d'una nena ‒la seva filla‒ que va arribar al món amb una rialla i va ser sentenciada de beneita.
Alícia Garau interpreta el personatge central, Àgueda, que concentra tots els misteris. Qualificada de “curteta” en néixer, o d'especial, quan no directament de boja, es va caracteritzar en la seva adolescència per una tendència a complaure sexualment els homes i esdevenir objecte d'abusos. Els seus “deliris místics” van fer que se sentís ‒se sabés?‒ contemplada amb eròtica devoció pel Jesús crucificat de l'església ‒“No sabia que el Senyor miràs tan profundament”‒ i es cregués fecundada per Déu. Poderosament emmarcada en el dispositiu central, l'actriu es lliura a una composició extrema que mostra l'anorreador tràngol identitari ‒sensualitat, estupre, santedat‒ pel qual passa el seu personatge, d'una puresa que tothom pren per follia.
Lorena Faus dota d'una ràbia estructural, incontenible, el personatge d'Aina, de vint-i-un anys. La jove, que sempre sembla disposada a batre's contra algú, ha passat per diferents famílies d'acollida i ha experimentat el dolor profund, integral, de ser rebutjada o ‒en el millor dels casos‒ sentir-se secundària o postissa, afegida sense convicció a nuclis familiars sòlids i cohesionats, preexistents.
El personatge més rellevant, tot i que sempre a l'ombra, que interpreta Àlvar Triay Sales, el quart intèrpret, és el marit de la Pilar i pare de l’Àgueda ‒molt més sinistre del que sembla en un primer moment‒, però passa també, fugaçment, pels papers de noviet abusador amb nom d'arcàngel, capellà, monja, porter i prostituta.
És a partir de la determinació de l'Àgueda d'anar a “cercar el dimoni” que tot es precipita cap a la road play amb proliferació d'espais ‒l’orfenat, l'església, el convent, el club de carretera‒, temps i personatges secundaris. També l'Aina ha decidit fer el pas de buscar la seva mare ‒que per a ella és poc menys que el dimoni‒. La Pilar, la padrina, acull a contracor aquesta jove rabiosa que diu ser la seva neta, i totes dues emprendran un viatge per carreteres polsegoses. En un moment donat, les tres dones, des d’espais diferents, se sincronitzaran en un mateix sentiment d'abandó, així com en el desig de diluir-se en el soroll del món exterior ‒que hi hagi “tant de renou que ja no pugui ni pensar”‒. L'autor es mostra molt hàbil a dosificar la informació i tornar enrere per ampliar-la o mirar-la des d’un altre prisma. En el punt àlgid de l'anagnòrisi ‒o d’una molt cristiana revelació‒, Àgueda queda emmarcada dins el dispositiu que les altres fan girar, tematitzant així el caràcter inusual, gairebé de monstre de fira, d'aquest personatge, i enquadrant alhora el que és un dels punts d’inflexió ‒o de “gir”, literalment‒ més importants.
Com a Paradís, Sergio Baos s'interessa per les accidentades vides d'unes criatures deixades de la mà de Déu, i mai millor dit. Per dotar la trama d'un caràcter més ominós, recorre a la idea del fat tràgic que decreta una maledicció heretada, però, lluny de servir-se d'oracles pagans i cicles grecs a l'estil dels Atrides, acudeix al motiu d'un Crist folkloritzat i voluptuós. Al final, és clar, qui té l'última paraula és l'autor, autèntic demiürg que celebra el fet de narrar i escenificar, jugant amb el destí d'aquests personatges i conduint-los cap a un final enormement patètic ‒en el bon sentit‒ i del tot inesperat. De la beneiteria a la santedat, i de la transgressió al miracle.
Article publicat a Núvol el 28 de març de 2023
