Ho ve a dir el mateix Sergio Baos, l’autor d’aquesta obra guanyadora del Premi Pere Capellà 2022: això del cinema marca molt. D’una banda, perquè hi ha pel·lícules que se’t queden gravades al cap i si et dediques a la creació artística , és ben probable que d’una o altra manera acabin ensenyant el nas a la teva creació. D’altra, perquè el llenguatge cinematogràfic en totes les seves variants, ha trobat també la forma de deixar la seva empremta en altres formes d’expressió artística, com l’estan trobant ara mateix els nous llenguatges derivats de les noves formes de comunicació vinculades a les noves tecnologies. Així doncs, i abans que algú altre li cridi l’atenció i li assenyali paral·lelismes evidents com qui no vol la cosa, Baos comença tot deixant-nos clar que les tres dones maleïdes d’aquesta historia que pertanyen a tres generacions diferents , potser no haguessin existit mai, si abans no hagués existit una obra mestra cinematogràfica de Lars von Trier titulada “Trencant les ones (Breaking the Waves”). I si l’heu vista, si recordeu els intensos diàlegs a dos veus que en ella mantenia amb Déu la molt devota i extraordinària Emily Watson i el no menys intens rerefons promíscuament sexual que presentaven aquelles divines converses (d’això els místics en saben també força), no us costarà gens ni mica identificar aquests paral·lelismes. Però continuem estirant el fil més enllà d’on el fa arribar Baos. I recordem que Lars von Trier és tan danès com ho era el mestre Carl Thedor Dreyer, el director d’aquella altra excepcional “Ordet” que recentment li ha servit a Pablo Mesiez per demostrar-nos la força que pot arribar a adquirir “La voluntat de creer”. Si creus de debò i més enllà del postureig , fins i tot el miracle de la resurrecció és possible. Doncs resulta que “Ordet” i el seu miracle es feien també ben visibles a “Trencant les ones” gràcies precisament a la sexualitat ,i ( disculpeu-me el petit espòiler) troben també la forma d’aparèixer en aquesta tragicomèdia de Baos que l’autor veu alhora encertadament com una mena de conte, una mena de faula tirant a esbojarrada.
I és que no tot ha de ser dramàtic i apuntar cap a la tragèdia, en aquesta faula. Tal i com afirma alhora Baos, aquí també hi ha lloc per a aquell cinema d’aventures que segueix un ritme proper a la més frenètica “road movie” . I parlant d’allò altre del llenguatge cinematogràfic, el ritme que Baos li imprimeix al text , i al qual la direcció de Magda López li segueix sempre el pas sense perdre mai l’alè , malgrat que tot plegat té lloc a una velocitat per moments vertiginosa, és aquell que acostumem a trobar a les “road movies” que ens porten a estar canviant constantment de paisatge i fer molts quilòmetres: Baos posa aquí com a exemple al Hitchcock de “Perseguit per la mort”. Això sí: en aquest cas, els paisatges te’ls hauràs d’inventar una mica tu mateix/a per tal de ficar-los mentalment a l’aparentment austera però decididament versàtil i ben eficaç estructura escenogràfica ideada per Xesca Salvà ; i també aquesta escenografia es troba en constant moviment per tal d’acoblar-se als molt variats escenaris que anirem recorrent. Entre aquests escenaris ( i deixant una mica de banda l’austeritat) ens hi trobarem alhora el llums de neó que conviden a entrar en el Flamingo, un puti club de carretera que, igual que les nombroses visites a convents i altres centres religiosos que ens esperen al llarg de l’itinerari, et fa pensar que al lloc més inesperat et poden sortir al pas monges redimides pel camí que no ferien mal paper a la congregació imaginada pel Pedro Almodóvar d’ “Entre tinieblas”. Al cap i a la fi, si es tracta de combinar comèdia i tragèdia, miracles i perdició, abusos sexuals i embarassos espirituals , monges a corre-cuita, imatges de Sant Crist irresistiblement sexis , filles a la recerca d’una mare i mares a la recerca d’una filla, qui pot negar que el manxec domina a la perfecció la barreja?
Però cal no emportar-se una imatge falsa de tot el que porto dit. L’autor d’aquell altre “Paradís” que va passar pel Grec 2022 no li deu res ni als antecedents que ell mateix assenyala, ni a aquells altres que ens puguin venir al cap a nosaltres. Baos construeix un text força original, per moments lleugerament atacat de certa sobredosi d’elements i idees, però sempre prou estimulant com per a seguir tenint ganes de saber cap a on et portarà la següent etapa del trajecte. De vegades, alguna de les parades o dels personatges secundaris et pot semblar una mica sobrant. I certament, el gran misteri de la no gaire immaculada concepció al voltant del qual funciona tot plegat, deixa de resultar misteriós ben aviat, encara que l’autor mantingui l’intriga fins al final. Són en qualsevol cas detalls menors que , com deia, no impedeixen esperar amb ganes la nova revelació divina o no tant que et depari el viatge. Baos equilibra prou bé tots els elements com per a no `permetre que la dramàtica història que ens està explicant ens impedeixi que de tant hi aparegui el somriure o fins i tot la rialla, sense permetre alhora que els moments de diversió anul·lin el pòsit dramàtic de tot plegat. I disposa per això de tres actrius i un actor totalment compenetrats amb el joc que els hi proposen tant l’obra com el seu muntatge. Tots quatre mereixen l’aplaudiment. Però no me’n puc estar de remarcar fins a quin punt se’l mereix la sempre estupenda Teresa Urroz : el seu fregolisme resulta admirable.
