Les oblidades

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Míriam Monlleó, Bàrbara Roig
Companyia:
Nigredo
Dramatúrgia:
Albert Tola
Sinopsi:

“Les oblidades” tracta de dues dones que es troben en un espai abstracte on només hi ha nines. Tot tipus de nines: porcellana, goma, plàstic, drap, làtex, ... No saben qui són, ni com han anat a parar allà, ni de què es coneixen. Tenen la memòria molt debilitada. Serà la visió de les nines el que les hi permetrà recordar i reviure les dones que van ser al llarg de la humanitat fins al dia d’avui. Van ser moltes dones, de diverses èpoques, cultures i educacions. Entre elles han tingut totes les relacions possibles que dues persones poden tenir. En totes les vides que han viscut, han estat sempre sotmeses a la tirania de l’heteropatriarcat i d’un sistema embogidor. I, amb això, han estat la base de les generacions venien després i han transmès i perpetuat sistemes, coneixements, maneres de veure i entendre la vida. La humanitat ha caminat sobre la terra que elles han deixat preparada. Però no recorden haver fet res i nosaltres les hem oblidat.

Aquelles nines que un dia van tenir nom a la intimitat de casa nostra, que jugaven diversos rols en nosaltres, que ens acompanyaven i parlaven diferent, segons de quin tipus de nina es tractés, van acabar despullades d’identitat en un contenidor. Si mai algú les veu, només sabrà diferenciar si es tracta d’una Barbie, una Nenuco, una Rosaura, una Pini-Pon, una Polly-poquet, una nina de drap, una de porcellana... però no recordarà quin nom tenia ni què van fer per nosaltres. Així són Les oblidades.

Crítica: Les oblidades

26/05/2019

Valenta invitació a recordar en femení per a aprendre

per Jordi Bordes

Lara Díez Quintanilla ha escrit i dirigit una obra que parteix d'un espai present abstracte per poder aturar-se en els passats concrets i en els futurs imaginables. Ho fa sempre amb les ulleres de dona, que enfoquen i no distorsionen. Deixant ben clar que la llibertat sempre és limitada, que el seu empoderament, fins ara, es redueix a allò que permet una societat heteropatriarcal, jeràrquica. Ho fa sense necessitat d'exposar grans discursos, si no des dels petits exemples,que tothom podria identificar-se o reconèixer sense massa dificultats (salvant excepcions com la de les de la comuna d'El Gran Savi). 

Tothom coneix el racó on queden les nines de la infància. Aquestes dues noies, que viuen com un malson els passats de totes les dones possibles, decideixen aprendre i revoltar-se a la tradició, que les condemna. És una dramatúrgia que, tot i ser inconfusiblement militant, gens doctrinària: Les noies es construeixen a elles mateixes, es corregeixen a elles mateixes. 

Aquest canvi de personatges amb un codi tan senzill com eficaç permet desplegar molts colors de les dues actrius que van de la violència a la simpàtica àvia oblidadissa, de la mare que perpetra, generació a generació la mutilació genital, a la filla que la pateix, de les  dones que es creuen poderoses per viure en una classe social acomodada (que tenen accés als estudis, al treball i a la vida sota de l'ombra del pare i del marit). Aquestes dones que s'evoquen en un espai ambigu, que és entre una mena de ring de boxa i un sorral, són anònimes. De manera similar a les de Barbes de balena o, fins i tot, Màtria. No hi ha cap referència política (a diferència d'aquell íntim espectacle paral·lel Memòria de les oblidades de Rosa Andreu). Lara Díez Quintanilla escriu honestament. Si al principi els dos personatges desorientats ressonen al Harold Pinter de Vells temps, per exemple, (amb intertext no dit que s'ha de desxifrar) mica en mica va concretant la situació, deixant més clar el conflicte i atrevint-se a proposar-ne una sortida, valenta, oberta, decidida.

Trivial