Les oblidades

informació obra



Intèrprets:
Míriam Monlleó, Bàrbara Roig
Companyia:
Nigredo
Dramatúrgia:
Albert Tola
Sinopsi:

“Les oblidades” tracta de dues dones que es troben en un espai abstracte on només hi ha nines. Tot tipus de nines: porcellana, goma, plàstic, drap, làtex, ... No saben qui són, ni com han anat a parar allà, ni de què es coneixen. Tenen la memòria molt debilitada. Serà la visió de les nines el que les hi permetrà recordar i reviure les dones que van ser al llarg de la humanitat fins al dia d’avui. Van ser moltes dones, de diverses èpoques, cultures i educacions. Entre elles han tingut totes les relacions possibles que dues persones poden tenir. En totes les vides que han viscut, han estat sempre sotmeses a la tirania de l’heteropatriarcat i d’un sistema embogidor. I, amb això, han estat la base de les generacions venien després i han transmès i perpetuat sistemes, coneixements, maneres de veure i entendre la vida. La humanitat ha caminat sobre la terra que elles han deixat preparada. Però no recorden haver fet res i nosaltres les hem oblidat.

Aquelles nines que un dia van tenir nom a la intimitat de casa nostra, que jugaven diversos rols en nosaltres, que ens acompanyaven i parlaven diferent, segons de quin tipus de nina es tractés, van acabar despullades d’identitat en un contenidor. Si mai algú les veu, només sabrà diferenciar si es tracta d’una Barbie, una Nenuco, una Rosaura, una Pini-Pon, una Polly-poquet, una nina de drap, una de porcellana... però no recordarà quin nom tenia ni què van fer per nosaltres. Així són Les oblidades.

Crítica: Les oblidades

06/06/2019

Oblidant l'oblit i prenent consciència de gènere poc a poc i rol a rol

per Ramon Oliver

Què sóc i qui sóc? Estic viva o estic morta? Sóc al cel, a l’infern, a una pinteriana terra de ningú, a una beckettiana zona de desastre universal...?  Evidentment, quan de cop tornes de no saps massa bé on i et trobes al ben mig de no saps massa bé quin indret, aquestes són les primeres preguntes que et poden venir al cap. Però passat el primer moment de desconcert, les dues dones que protagonitzen la notable proposta de Lara Díez Quintanilla i que es reconeixen una a altra sense saber tampoc massa – o gens ni mica- de què es reconeixen  - aquestes dues dones situades damunt una mena d’illot envoltat de nines i més nines, maniquins i inflables nines porno incloses  - intentaran donar-li forma al desconcert indagant sobre el seu possible passat. Que en realitat ( aviso:  ara us vaig a dir quelcom que potser és millor que descobriu per la vostra banda )es revela com una sèrie de passats i més passats en els quals han canviat una i altra vegada d’estil de vida i de circumstàncies . Però que ningú s’equivoqui, com elles mateixes s’han pogut equivocar de vegades a l’hora de percebre les coses. Malgrat les aparences en realitat mai han escollit de debò,  perquè sempre  s’han sotmès una i altra vegada al mateix model patriarcal de tortura –  sovint alhora de autotortura infringida tant en carn pròpia con en la carn de la companya que pateix la teva mateixa condemna  i alienació de forma manifesta o latent .  Això, encara que el model hagi anant adoptant també formes variades. Tant, que de vegades fins i tot s’ha escolat sota l’aparença d’una tan completa llibertat d’elecció que pot resultar aclaparadora, perquè quan tens tan per escollir és fa alhora més evident la quantitat d’opcions a les quals has de renunciar.

I a mesura que aquestes dues dones van recorrent les seves diferents reencarnacions , s’anirà fent evident tan per a elles com per a nosaltres fins a quin punt elles i les seves nines venen a representar tota la resta de dones oblidades que han anat quedant pel camí. Dones sotmeses  des d’aquells dies en els qual cremava Troia a  guerres en les quals guerrers ,reis, i déus han establert qui és un heroi i qui és un traïdor. Dones al servei d’un Déu sempre invisible que malgrat la seva invisibilitat no deixa de repartir càstigs i salvacions eternes a tort i a dret a qui li guardi eterna devoció/ submissió. Dones condemnades a creure que qualsevol desig ha de ser mutilat. O dones que han fet del desig dels homes el seu ofici, impliqui el que impliqui aquest desig. Això per posar només alguns dels exemples que es van escolant al llarg d’un espectacle que ofereix un discurs molt ben armat. Però que alhora, ho fa amb una desarmant capacitat d’eludir cap mena de to discursiu. I amb un notable talent per guarnir l’implacable llistat de vexacions oblidades i acumulades al llarg del temps  amb tocs d’humor excel·lentment trobats, fent alhora que aquestes dues dones que tenen un paper tan simbòlic i es mouen per un espai tan abstracte, resultin properes, tangibles, emotives sense sentimentalisme.

Entre d’altres coses, perquè Lara Díez Quintanilla troba en Míriam Monlleó i Bàrbara Roig dues estupendes companyes de viatge. Elles aconsegueixen en tot moment que la consciència que van prenent els seus canviants personatges sobre la seva veritable condició a mesura que avança el text , adquireixi gairebé per l’espectador la forma d’un “thriller” en torn a com es va formant la consciència sobre els rols de gènere.


Trivial