Què sóc i qui
sóc? Estic viva o estic morta? Sóc al cel, a l’infern, a una pinteriana terra
de ningú, a una beckettiana zona de desastre universal...? Evidentment, quan de cop tornes de no saps
massa bé on i et trobes al ben mig de no saps massa bé quin indret, aquestes
són les primeres preguntes que et poden venir al cap. Però passat el primer
moment de desconcert, les dues dones que protagonitzen la notable proposta de
Lara Díez Quintanilla i que es reconeixen una a altra sense saber tampoc massa
– o gens ni mica- de què es reconeixen - aquestes dues dones situades damunt una
mena d’illot envoltat de nines i més nines, maniquins i inflables nines porno
incloses - intentaran donar-li forma al
desconcert indagant sobre el seu possible passat. Que en realitat ( aviso: ara us
vaig a dir quelcom que potser és millor que descobriu per la vostra banda )es
revela com una sèrie de passats i més passats en els quals han canviat una i
altra vegada d’estil de vida i de circumstàncies . Però que ningú s’equivoqui,
com elles mateixes s’han pogut equivocar de vegades a l’hora de percebre les
coses. Malgrat les aparences en realitat mai han escollit de debò, perquè sempre s’han sotmès una i altra vegada al mateix
model patriarcal de tortura – sovint
alhora de autotortura infringida tant en carn pròpia con en la carn de la companya
que pateix la teva mateixa condemna i
alienació de forma manifesta o latent . Això,
encara que el model hagi anant adoptant també formes variades. Tant, que de
vegades fins i tot s’ha escolat sota l’aparença d’una tan completa llibertat
d’elecció que pot resultar aclaparadora, perquè quan tens tan per escollir és
fa alhora més evident la quantitat d’opcions a les quals has de renunciar.
I a mesura que
aquestes dues dones van recorrent les seves diferents reencarnacions , s’anirà
fent evident tan per a elles com per a nosaltres fins a quin punt elles i les
seves nines venen a representar tota la resta de dones oblidades que han anat
quedant pel camí. Dones sotmeses des
d’aquells dies en els qual cremava Troia a
guerres en les quals guerrers ,reis, i déus han establert qui és un
heroi i qui és un traïdor. Dones al servei d’un Déu sempre invisible que
malgrat la seva invisibilitat no deixa de repartir càstigs i salvacions eternes
a tort i a dret a qui li guardi eterna devoció/ submissió. Dones condemnades a
creure que qualsevol desig ha de ser mutilat. O dones que han fet del desig
dels homes el seu ofici, impliqui el que impliqui aquest desig. Això per posar
només alguns dels exemples que es van escolant al llarg d’un espectacle que ofereix
un discurs molt ben armat. Però que alhora, ho fa amb una desarmant capacitat
d’eludir cap mena de to discursiu. I amb un notable talent per guarnir
l’implacable llistat de vexacions oblidades i acumulades al llarg del
temps amb tocs d’humor excel·lentment
trobats, fent alhora que aquestes dues dones que tenen un paper tan simbòlic i
es mouen per un espai tan abstracte, resultin properes, tangibles, emotives
sense sentimentalisme.
Entre d’altres
coses, perquè Lara Díez Quintanilla troba en Míriam Monlleó i Bàrbara Roig dues
estupendes companyes de viatge. Elles aconsegueixen en tot moment que la
consciència que van prenent els seus canviants personatges sobre la seva
veritable condició a mesura que avança el text , adquireixi gairebé per
l’espectador la forma d’un “thriller” en torn a com es va formant la
consciència sobre els rols de gènere.
