Fins i tot les nostres més emblemàtiques
tonadilleres ho saben: si te’n vas a una illa perduda a participar en un
“reallity” has d’acceptar les regles del joc fins les últimes conseqüències . I
si te les saltes, has d’acceptar també el càstig que imposi l’audiència
mitjançant el seu vot. Aquí teniu com a exemple màxim el cas de la Lêila, la
noia que , en altres temps, quan Georges Bizet va estrenar l’òpera “Les
pêcheurs de perles” l’any 1863 amb un èxit que no va passar de discret per ser
després oblidada durant dècades, es presentava a l’escenari com una
sacerdotessa de Sri Lanka que havia fet vot d’eterna castedat. I , per no
sortir de l’àmbit de l’òpera, són ben coneguts els disgustos que donen aquesta
mena de vots de difícil compliment quan
l’amor es fica de per mig: només cal recordar a la sacerdotessa druida “Norma”, cantant “Casta Diva” quan la
castedat s’ha transformat ja per a ella en un llunyà record, perquè un romà de
molt bon veure li ha canviat la vida.
El cert és que si la Lêila original s’enfrontava al dictamen
de les lleis sagrades i d’un enamorat gelós , la Lêila ( una excel·lent
Ekaterina Bakanova) d’aquest
muntatge que la directora Lotte de Beer – un nou talent que està pujant
com l’escuma - transforma en tot un “reallity show” s’enfronta a quelcom encara
pitjor: s’enfronta als implacables vots d’una audiència televisiva que no
perdona. I que, com demostra el recull d’entrevistes realitzades entre les
parades del mercat de la Boqueria que s’emeten entre el final del segon acte i
l’inici del tercer de l’obra de Bizet ( si sou habituals del Liceu, entre els
entrevistats potser hi podreu reconèixer algun rostre familiar ) s’inclina de forma aclaparadorament
majoritària per aplicar-li a la
concursant sacerdotessa i al seu concursant amant la pena màxima. En aquest
moment el marcador no pot ser més clar: el 92% de les trucades han optat per la
pena de mort, i el marcador segueix pujant . I un contracte és un contracte: els
concursants l’han signat lliurament!
Com ja us he dit,
Lotte de Beer ha agafat aquella òpera de Bizet que després de la mort del
compositor de “Carmen” ( quan Bizet va
morir al 36 anys, tampoc podia sospitar ni de lluny el destí gloriós que li esperava a la seva
gitana seductora) va ser rescatada de
l’oblit gràcies als seus mèrits musicals , però el llibret de la qual mai no ha
tingut gaire rescat possible. I l’ha
transformat en el “reallity” “Els pescadors de perles: el repte!” , també amb
totes les conseqüències. I ho ha fet tan hàbilment que ha aconseguit que
l’invent de la seva dramatúrgia s’ajusti com un guant al llibret original, i
capgiri la seva intencionalitat sense canviar ni una paraula. De vegades
aquesta mena d’ajustos mostren de tant en tant el peu forçat. Però Lotte de
Beer l’encerta notablement a l’hora de traduir el melodrama d’amistats traïdes
per culpa de l’amor que desperten les sacerdotesses virginals al tan popular
llenguatge dels “reallity”: serveixi com
a mostra aquells moments en els quals els amics rivals ( uns també molt eficaços John Osborn i
Michael Adams) ens canten en solitari els seus mals d’amor i d’amistat: la
directora transforma aquestes escenes en les típiques “confessions” que els
concursants d’aquesta mena de competicions realitzen davant la càmera als
“confessionaris” disposats per facilitar miratges de falsa intimitat . Com
l’encerta també a l’hora de reconvertir l’exotisme de l’escenari original en la
llampant imatge de paradís kitch sobresaturat de color i de natura prefabricada
que ofereixen sempre també aquesta mena de “reallity” insulars; a l’inici de
l’espectacle, Lotte ens mostra com els últims vestigis de civilització indígena
són arrasats per l’equip de producció per tal d’imposar la “realitat” del
decorat.
Però evidentment,
un “reality” no seria res sense aquesta audiència televisiva que devora hores i
hores de programació des de la comoditat del seu sofà. Doncs , ja que a l’òpera
tenim tot un senyor cor, què millor que transformar-lo al complert en els
membres d’aquesta audiència, i ficar-lo en una mena d’esfèrica gran perla que
en té quelcom també de vinyeta del número 13 de la Rue del Percebe? Només
observant el que passa dins cada llar d’aquest gran edifici que adopta per
moments també la forma de gran lluna ja pots entretenir-te força, perquè en
aquests pisets t’hi pots trobar des de “culés” intentant superar el desastre de
Liverpool fins a “periquitos” preguntant-se si l’any que ve jugaran a la
Champions, tot passant per putetes a l’espera de clients, artistes en permanent
estat de creativitat pictòrica, embarassades que no es perdrien la gran final
de “Pescadors, el repte!” encara que els hi arribés l’hora del part , o grups
d’amics il·lustrats que aquest cop no li fan cas a la seva gran biblioteca,
pendents només del que passa a l’illa i al seu aparell televisiu.
Per cert: de la
mateixa manera que les audiències televisives no perdonen saltar-se la
normativa a la qual estan sotmesos els concursants dels “reality”, el públic
del Liceu tampoc perdona les directores que tenen la gosadia de prendre’s una
mica a broma els dramàtics esdeveniments de les òperes que formen part del
repertori clàssic. Així doncs, Lotte de Beer i el seu equip han estat objectes
d’una discreta xiulada que en cap cas ha arribat al volum auditiu dispensat en
altres ocasions a directors com ara Calixto Bieto o Robert Carsen. Però que ,
després d’unes quantes temporades més aviat poc sorolloses en aquest sentit, ha
renovat el rebuig cap a tot allò que faci certa olor a transgressió d’una part
de l’auditori. I com la controvèrsia que s’oposa a l’apatia sempre resulta
saludable, cal agrair-li també a la
directora holandesa aquesta capacitat per originar polèmica. Com cal agrair-li
haver sabut trobar la perla del divertiment i la ironia entre aquestes ostres
que tan seriosament dramàtiques s’havien presentat fins ara: encara que el
final se li escapi una mica de les mans, el seu és un muntatge dinàmic,
enginyós, capaç de capturar la mirada del públic que no busca tant el purisme
com la sorpresa. Un muntatge dirigit amb bon sentit de l’espectacle. I capaç de
crear sucosos paral·lelismes entre la
fascinació que originava el dramatisme d’aquells vells arguments que avui
potser ens semblen banals, i la fascinació del tot farcida de banalitat
disfressada d’artifici dramàtic que desperten avui en dia els “reallity”...
fins i tot, entre aquelles persones que els devoren al·legant com excusa que ho
fan per entendre les raons sociològiques del seu impacte, sense voler assumir
el “plaer culpable” del qual gaudeixen!
