La irrupció de les xarxes socials a les nostres vides ha amplificat tot un seguit de fenòmens i els ha convertit en trends mundials. Un d’ells és l’explotació del dolor amb finalitats mercantilistes, Si sou habituals de les xarxes segurament haureu vist usuaris i usuàries que hi ploren, hi supliquen i hi busquen consol a partir de situacions personals doloroses que, fins ara —i en una gran majoria de casos encara ara, afortunadament— enteníem circumscrites a un àmbit íntim i no viralitzable.
No és nou. Goethe, a Les penes del jove Werther, ja va socialitzar les seves afliccions a partir de l’intens dolor del protagonista en l’intent no reeixit d’aconseguir l’amor de Lotte. Amb Werther, Goethe es va convertir en el que ara anomenaríem un fenomen viral i, a partir de la tristor del seu personatge (en bona mesura autobiogràfic) va esdevenir una celebritat. El mateix, en definitiva, que persegueixen els usuaris, perdó, els creadors de contingut que inunden les xarxes amb les seves misèries i han encunyat conceptes com ghosting, benching o sadfishing, per exemple.
A partir d’aquesta constatació, el director i dramaturg mallorquí Miquel Mas de Fiol ha aprofitat la seva residència de direcció al Tantarantana per crear una nova i esbojarrada versió de Les penes del jove Werther en la qual reflexiona sobre la mercantilització del dolor amb enginy i no poques dosis d’un terapèutic humor negre, aprofitant la grandíssima personalitat escènica de l’actriu Mel Salvatierra.
També cal dir que de Goethe en queda l’essència, la inspiració i poca cosa mes en un text d’autoficció protagonitzat per una actriu que, després de triomfar al costat d’una diva com és Ana Belén a Eva contra Eva, fa mans i mànigues per aconseguir un nou paper. L’oportunitat arriba quan supera el càsting per fer Les penes del jove Werther però en el procés d’assaig haurà d’obrir-se en canal i posar en solfa les seves vicissituds i desgràcies en un procés, efectivament, dolorós al qual el públic assisteix petant-se de riure.
Textualment, la proposta està molt ben jugada i serveix la càrrega de fons amb una habilitat dramatúrgica extraordinària disfressant el missatge en la infinitat de registres que Salvatierra és capaç de desplegar en escena. L’encert de Mas de Fiol no passa només per la conveniència del fons sinó, fins i tot diria que principalment, per escriure a partir de l’actriu, aconseguint així un match complet entre fons i forma.
Salvatierra n’és conscient i ofereix una feina completíssima tècnicament i molt divertida, que sedueix el públic irremeiablement. Convertida en una espècie de cap de pista d’un circ més aviat fosc i trash, la protagonista va desgranant les seves desgràcies mentre els espectadors no poden per més que riure però, a la vegada, portant el conjunt bastant més enllà d’un simple divertiment. La seva feina és un gust de veure.
Les penes del jove Wether es una d’aquelles propostes que neixen als marges de la programació però demostren mèrits suficients com per centrar-s’hi. S’ha estrenat a l’Àtic 22 del Tantarantana però té energia per baixar fins la planta baixa fins i tot, si com és el cas, sense ascensor.
