Les Rois Fainéants

informació obra



Intèrprets:
Lucas Escobedo, Berta Graells, Raquel Molano, Borja Nieto, Pino Steiner
Escenografia:
Marta Bayer
Vestuari:
Marta Bayer
Il·luminació:
Sergio Santafé, Mario Andrés
So:
Sergio Santafé, Mario Andrés
Companyia:
Cia Cocotte
Adaptació:
Carles Mallol
Direcció:
Carles Mallol
Sinopsi:

Vosaltres us preguntareu: qui és el senyor del quadre?

Doncs va ser el fundador de la fàbrica “Les rois fainèants”.La fàbrica, situada al centre del departament de la Dordogne, a la regió francesa de l’Aquitània, va ser exemple durant anys de perseverança i eficàcia. Després de quatre generacions els treballadors lluiten per sobreviure resignats a la monotonia del treball, l'avorriment i la mancança de canvi en la seva vida quotidiana. L'arribada d'una carta inesperada trencarà les seves vides i compartirem amb ells els últims moments d'aquesta fàbrica tan peculiar abans del cataclisme final.Conservarem el record d'aquests entranyables personatges que un dia, sense preveure-ho, ho perden tot.

Finalista dels Premis BBVA de Teatre 2016

Crítica: Les Rois Fainéants

08/02/2016

Exercici de teatre visual 'a la francesa'

per Josep Maria Viaplana

Com a curiositat, potser us farà gràcia saber que l'expressió 'Les Rois Fainéants' s'aplica a un seguit d'antics reis francesos, que com podeu veure aquí, van ser molt poc dignes del seu càrrec, per dropos i calçasses.

Però la creació col·lectiva que ens ocupa, lluny de voler recrear personatges històrics, ens vol explicar la petita història, anònima i tendra, d'uns treballadors d'una fàbrica a un poble de províncies (de les que dóna feina directa a la meitat del poble, i indirecta a l'altra meitat), que està condemnada a la desaparició, coses del progrés (i perquè no, de la seva pròpia decadència), i que dóna les seves darreres i divertides extremituds, a través d'una col·lecció de treballadors, amb profundes i humanes motivacions i afectes, que semblen integrats a l'edifici, i sobretot, a una mena de 'dia de la marmota'.

L'espectacle forma part d'una manera de fer, d'una estètica molt arrelada al teatre físic i d'objectes: no debades prové d'un taller de l'Institut del Teatre de Terrassa, dirigit per Joan Cussó. I es nota, doncs destaca la sensació d'exercici, de taller on s'exploren les possibilitats d'aquest llenguatge, molt habitual al país veí, si bé presenta una refrescant novetat. Com aclucada d'ull a l'espectador, els personatges no només es mouen i expliquen les seves vicissituds i emocions amb el cos i els diversos objectes, sinó també amb la veu i un breu text... en francès!! Però no us espanteu, ni penseu que aneu a veure un text en llengua estrangera que potser no entendreu. És tan breu, enfront el treball físic i visual (titelles inclosos), i la llengua de Molière tan 'macarrònica' i assequible que fins i tot resulta un encert i li dóna un suplement de comicitat. De tota manera, sempre transitem d'aquesta comicitat al drama petit, tendre i profundament reconeixible de personatges gens extraordinaris, i per tant molt fàcils d'empatitzar-hi.

En conjunt els 6 actors-actrius treballen a un bon nivell, i tot funciona com una maquinària on cadascú sap què ha de fer: només que el ritme de vegades fa baixar l'interès d'un seguit de situacions que tampoc ens condueixen a res concret, a un 'plantejament-nus-desenllaç' reconeixible. Probablement, si durant l'espectacle el ritme es semblés més a la 'moviola accelerada' final de tot un dia, resultaria més brillant.

Dit això, em va semblar molt recomanable, especialment, per a infants-joves entre els 8-10 i 20 i pocs anys, com a introducció a un dels llenguatges teatrals imprescindibles en el nostre iniciàtic viatge cap a l'status d'espectadors.

Trivial