Les Rois Fainéants

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Lucas Escobedo, Berta Graells, Raquel Molano, Borja Nieto, Pino Steiner
Escenografia:
Marta Bayer
Vestuari:
Marta Bayer
Il·luminació:
Sergio Santafé, Mario Andrés
So:
Sergio Santafé, Mario Andrés
Companyia:
Cia Cocotte
Adaptació:
Carles Mallol
Direcció:
Carles Mallol
Sinopsi:

Vosaltres us preguntareu: qui és el senyor del quadre?

Doncs va ser el fundador de la fàbrica “Les rois fainèants”.La fàbrica, situada al centre del departament de la Dordogne, a la regió francesa de l’Aquitània, va ser exemple durant anys de perseverança i eficàcia. Després de quatre generacions els treballadors lluiten per sobreviure resignats a la monotonia del treball, l'avorriment i la mancança de canvi en la seva vida quotidiana. L'arribada d'una carta inesperada trencarà les seves vides i compartirem amb ells els últims moments d'aquesta fàbrica tan peculiar abans del cataclisme final.Conservarem el record d'aquests entranyables personatges que un dia, sense preveure-ho, ho perden tot.

Finalista dels Premis BBVA de Teatre 2016

Crítica: Les Rois Fainéants

29/01/2016

Narració tendra, sense quasi paraules i molta intenció

per Jordi Bordes

Jacques Tati és aquell artista que li agradava passejar amb una gavardina, un paraigua i un barret. Com si fos una persona anodina, però que, que amagava tota una poesia i un ram de flors en l'infern de l'abric. Aquest aire respiren els personatges de la proposta que dirigeix Joan Cusó. Aparentment són cridaners, segurs dels seus actes però la relació amb els altres els converteix en fràgils, vulnerables, que necessiten ajuda. L'amor apareix i desapareix com els rams de flors. Les pilotes de colors són el secret que amaga aquesta fàbrica rònega per fora, però màgica per dins. El pla de treball es repetitiu (amb escenes divertides d'homes màquina) que evoquen als Temps moderns de Charlot. 

Aquests reis mandrosos, que disfruten dels seus temps de descans, que es pregunten sempre pel mateix, que insisteixen en els somnis tot i que no acabin mai (o quasi mai, potser la propera vegada) de complir-se topen amb el progrés que els esclafa. Si creiem en l'il·lusionista de The illusionist (2010) del propi Tati, la màgia no existeix. Però si volem creu-hi, com la nena que es farà noia a l'ombra d'un protector benèvol, aquests fabricants de pilotes de colors que volen a la nit trobaran un altre refugi en el que escampar la seva poesia, tant ordinària com una fregada als peus, tant mentidera com el que intenta endur-se una joguina pel seu fill, tant màgica com el ram que finalment permet guanyar-se aquell primer petó.

Un petit parèntesi de màgia, amb una narrativitat divertida i tendra per moments que acollirà a tot aquell qui s'hi vulgui aixoplugar. Ideal per a dies romàntics plujosos, o d'una primavera que esclata els sentits.

Trivial