Les tres germanes (Deconstructing Txèkhov)

Teatre

informació obra


Autoria:
Anton Txékhov
Adaptació:
José Sanchis Sinisterra
Direcció:
Raimon Molins
Intèrprets:
Patrícia Mendoza, Mireia Trias, Tilda Espluga
Vestuari:
Gloria Viguer
Il·luminació:
Raimon Rius
Sinopsi:

Les Tres Germanes és una obra que gira entorn de la desil·lusió i la decadència de la classe benestant russa, dotant-la d'una intel·ligent i dinàmica combinació entre tradició i contemporaneïtat. El text original d' Anton Txèkhov va ser escrit l’any 1900 i l'argument es centra en una família insatisfeta i frustrada, que passa els anys amarrada a les obligacions d’un present desencantat, a l'irònic i nostàlgic record del passat i a la fràgil esperança d'un futur cada cop més inabastable. 

José Sanchis Sinisterra redueix l'obra a la seva essència, amb solament tres actrius: la germana gran (Ólia) representa la tradició conservadora; Maixa, desenganyada del seu matrimoni, encarna la tradició que vol alliberar-se; i Irina, la petita, simbolitza el desig de noves expectatives i llibertat. Els altres personatges de l'obra apareixen a través d'un joc de salts: entre el present, el record i la imaginació, entre el relat i la vivència d'aquestes tres dones.

Pels qui coneixen l'obra original, resulta una reescriptura sorprenent, polièdrica i plena de musicalitat, un exercici de funambulista que connecta l'època de l'autor rus amb el nostre món d'avui, mentre que l'espectador que encara no estigui familiaritzat amb ella descobrirà Tres germanes des del batec íntim de les protagonistes.

El muntatge participa del programa Travessia Recomana. Informa't del projecte i juga amb el Trivial específic a totes les obres que l'integraran. La postfunció de l'espectacle serà dijous, 31 de març.


Crítica: Les tres germanes (Deconstructing Txèkhov)

04/04/2016

L'implacable pas del temps

per Toni Polo

Es tracta d’una interpretació (deconstrucció) del clàssic Les tres germanes, de Txèkhov, que ha fet José Sanchis Sinisterra. És a dir, una obra de fa més de cent anys passada per una mirada actual però respectuosa (gairebé del tot) amb el text de l’autor rus. Un segle separa la construcció de la seva deconstrucció i, malgrat el pas del temps (ai... el temps!), res no ha canviat gaire. Són coses que tenen els clàssics: són vigents.

L’obra ens presenta tres germanes un any després de la mort del pare. Ara, quan les il·lusions de les tres comencen a esvair-se (potser sense que vulguin adonar-se’n), recorden l’època en la qual els somnis d’una vida digna i feliç eren justificats. I passarà el temps, implacable, per fer-les adonar-se que tot és en va. Que val més la pena assumir amb dignitat la decadència que no pas fer volar la imaginació, cada cop més il·lusòria i més irreal.

El muntatge ens atrapa en una escena única on el pas del temps és protagonista amb un ritme frenètic i, alhora, pausat; un ritme feliç i, de sobte, nostàlgic; un ritme inquietant i, també, anestesiant. Tot gràcies a l’estil tan particular de Sinisterra: llibres que cauen per trencar les fantasies; personatges (interpretats per les mateixes germanes) que donen un contrapunt; narracions en boca de les mateixes protagonistes; repeticions punyents; uns rellotges de paret (tic-tac, ding-dong...) que constantment reclamen atenció... Recursos que donen sentit a una ambientació d’època (els vestits de les noies les mantenen rígides davant de la vida...) i que Raimon Molins, el director de l’obra, que ja va presentar a la sala Atrium fa cinc anys, llegeix i completa a la perfecció.

Un no sap si aquestes tres germanes, magnífiques Marta Domingo, Mireia Trias i Patricia Mendoza,  tenen més de Txèkhov o més de Sinisterra, si tenen més del principi del segle XX o més de principis del XXI. Potser és que tot ha canviat per a que tot es quedi com estava. I hi tornem a ser.


Trivial