Les Tres Germanes és una obra que gira entorn de la desil·lusió i la decadència de la classe benestant russa, dotant-la d'una intel·ligent i dinàmica combinació entre tradició i contemporaneïtat. El text original d' Anton Txèkhov va ser escrit l’any 1900 i l'argument es centra en una família insatisfeta i frustrada, que passa els anys amarrada a les obligacions d’un present desencantat, a l'irònic i nostàlgic record del passat i a la fràgil esperança d'un futur cada cop més inabastable.
José Sanchis Sinisterra redueix l'obra a la seva essència, amb solament tres actrius: la germana gran (Ólia) representa la tradició conservadora; Maixa, desenganyada del seu matrimoni, encarna la tradició que vol alliberar-se; i Irina, la petita, simbolitza el desig de noves expectatives i llibertat. Els altres personatges de l'obra apareixen a través d'un joc de salts: entre el present, el record i la imaginació, entre el relat i la vivència d'aquestes tres dones.
Pels qui coneixen l'obra original, resulta una reescriptura sorprenent, polièdrica i plena de musicalitat, un exercici de funambulista que connecta l'època de l'autor rus amb el nostre món d'avui, mentre que l'espectador que encara no estigui familiaritzat amb ella descobrirà Tres germanes des del batec íntim de les protagonistes.
El muntatge participa del programa Travessia Recomana. Informa't del projecte i juga amb el Trivial específic a totes les obres que l'integraran. La postfunció de l'espectacle serà dijous, 31 de març.
(...) El original de Chéjov es una obra lúgubre, llena de expectativas rotas, de amores imposibles y de deseos frustrados. Sin embargo, la adaptación de de Sanchís Sinisterra está llena de luz, incluso en los momentos donde el montaje ha optado por apagarla queda centelleando en los ojos de las protagonistas. Existe esa larga espera por un Moscú que no llega, pero mientras esperamos vemos que hay vida, no hay apatía, hay una lucha por desprenderse de lo que finalmente será, ese futuro que nadie desea, en medio de una soledad, de la nada.
El traje le sienta a la perfección a una Marta Domingo que últimamente se prodiga poco por los escenarios. Ha roto con las seriedad de un personaje y ha liberado de la coraza que Chéjov atribuye a Olga para mostrarse seductora y exquisita. Mireia Trias dibuja una Masha a la que siempre le costó volar, centrada en los convencionalismos, pero que poco a poco se desata y deja volar su imaginación. Como Irinia, Patricia Mendoza, que la descubrimos en la inocencia tardía de haber vivido siempre entre algodones, y que poco a poco descubre que la vida ha cortado su alas, y decrecen sus ansias de buscar la felicidad.
Raimon Molins demuestra una vez más ese gusto por dejar limpia la escena, por fijarse en los detalles que el mismo texto descubre y nos regala una precisa dirección, llena de simbolismo con un maravilloso ritmo en el que en poco más de una hora todas las piezas encajan sin costuras e incluso la lectura de las acotaciones es todo un placer para los sentidos. (...)