Oriza Hirata és un dels renovaors del teatre japonès contemporani. Les protagonistes daquest clñàssic de Txèkhov no somnien en el seu Mostou,si no en Tòquio. L'entrada dels robots com a personatges evoca una certa contradicció (Txèkhov es caracteritza per construir us protagonistes de grans contradiccions molt humans) que pot provocar un xoc hilarant. Caldrà comprovar-ho.
Autoria:
Oriza Hirata (basat en l’obra d’Anton P. Txèkhov), Hiroshi Ishiguro (direcció robots)
Què en pot sortir de posar en contacte un gran renovador del teatre contemporani japonès com Oriza Hirata i un líder en el camp de la investigació robòtica com Hiroshi Ishiguro? Ho veureu en aquesta versió de Les tres germanes ambientada en un poblet japonès de províncies, en un futur fosc i indeterminat. És un moment de crisi econòmica en el qual, a causa de la deslocalització de la producció a altres països asiàtics, la veïna fàbrica de robots ja no és el motor econòmic que era en altres temps. I tampoc són les mateixes aquestes tres germanes: el pare, enginyer robòtic, ha susbstituït una germana morta per un geminoide, un robot gairebé humà. Oriza Hirata barreja sàviament la comèdia i el drama per oferir-nos la primera obra de la història en què un androïde de veritat interactua amb els personatges i es capbussa en el món dels sentiments.
Un espectacle de l’Osaka University, l’ATR Hiroshi Ishiguro Laboratory, Agora Planning LTD i Seinendan Theatre Company. Amb la col·laboració de Yamaha Motor Co. Ltd.
Amb la col·laboració de la Japan Foundation, el Teatre Nacional de Catalunya i Japan Airlines.
Crítica: Les tres germanes versió androide
03/07/2013
Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)
Nada más lejos de la realidad, y ya no sólo por la aparición en el escenario de robots y androides sino porque las tres hermanas están, pero de la atmósfera de Chéjov respiramos más bien poco. Libre, muy libre la versión que nos presenta la compañía japonesa comandada por Oriza Hirata. No nos querremos ir a Moscú, ni tan siquiera a Tokio...
Actores demasiado hieráticos durante los más de noventa minutos de duración. Salvo algunos ataques de un júbilo repentino y poco justificado en el texto y que al poco tiempo vuelven a sumir al espectador en la misma monotonía anterior. Es cierto que no es posible criticar ciertas emociones, hay una clara contención con lo que serían las interpretaciones de aquí, pero a veces cuesta diferenciar los movimientos de los personajes humanos de los que no lo son.
