Va ser pels volts del 2013 que Oriol Grau ja va capitanejar una farsa ben estripada del poder al Club Bildelberg. Ara, n'ha fet una segona mirada incorporant-hi els nous focus actuals que amenacen la impunitat dels Bilderbengensis... De fet, la peça insisteix en què el Poder està pensat perquè l'ostentin un classe reduïda, privilegiada i impune cap atac de consciència ni de moral.
En aquesta segona entrega, el general s'ha canviat de sexe i els seus còmplices xusqueros tenen, com l'ordinador Òptimus, un fort component artificial. L'ombra dels robots que dominin les persones o la fràgil relació entre la màquina i l'home són fil d'una de les subtrames, com ja s'ha vist en anteriors treballs (de molt divers color i to com ara Alba, Una habitació buida, L'inframón o fins i tot Incurables).
Si en el primer Club Bildelberg, Oriol Grau estava acompanyat per Paloma Arza i Fermí Fernández, ara el segon passa a donar rostre a l'ordinador (una mena de cervell similar al del film 2001, una odissea de l'espai). Avui, les amenaces són Donald Trump, el Brèxit i el creixement de les economies dels països del BRIC (Brasil, Rússia, Índia i la Xina). És molt divertida la coreografia en què defineix l'estat dels quatre països en procés de ser grans potències, a càrrec d'Alexandra Palomo. El to segueix sent el de cabaret desenfrenat. Amb l'actualitat com a arma de doble tall. La direcció de Joan Mara Segura ha esbandit l'acció, deixant-la en una estructura tant fàcil com eficaç. Sens dubte, és un espectacle que busca i necessita l'escàndol del públic, que el remogui i el faci jugar. Per aconseguir el caliu de la platea, és convenient que s'ajunti una massa notable d'espectadors en cada funció. Segur que llavors l'escàndol més inoportú passa com el més desproporcionadament divertit.
Els socis del Bildelberg asseguren que Trump és una amenaça per culpa de les urnes. I s'adonen que la reacció per combatre'l és emprar cites i pensaments d'esquerres (que tant odien, des de la fundació del Club a mitjans del segle XX). Variacions Bildelberg s'atreveix a fer farsa de traç gros sobre situacions de forta càrrega moral. Amb tota la mala llet del món. Els espectadors, altra vegada, decideixen jugant frívolament quin serà el futur de Trump, o quina serà la propera pandèmia que redueixi el nombre d'habitants de La Terra. No hi ha la més mínima compassió. L'especie bilderbergensis poden decidir també sobre la fi de les religions. Però no es preocupa pas gaire (només alguna cita molt escadussera) per la política d'Espanya, la fortalesa de la democràica o el dret a decidir. Potser és millor que sigui així. Que no es converteixi la farsa en una mena de discurs doctrinari que seria insultant estirés de la bandera que estirés. Vestuari molt treballat, coreografia psicalíptica per moments, i unes ganes de traspassar la indignació ciutadana a través de la farsa més roent. Vaja, que beu de l'aigua enverinada de Dürrenmatt, amb títols adaptats a la cartellera catalana, fa uns anys, com Els físics (Tantarantana, 2005) Ròmul (TNC. 2005), l'opereta Frank V (Lliure, 2014) o La visita de la vella dama (Temporada Alta, 2017).
