ITINERARIS

Dia del Teatre SGAE 2019

El Teatre SGAE reivindica els seus autors amb aquesta campanya en la que l'espectador només paga el 10% de l'entrada (allò que es recapta per pagar els drets d'autoria) i la resta, la finança La Fundació SGAE. Qui és qui? Els crítics contextualitzem les obres d'aquest cartell.
Circ
18/09/2019

CALMA!

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Jordi Bordes

Guillem Albà ha lligat els seus mons antagònics: el de Marabunta (festa i connexió amb el públic) amb la intimitat de Pluja Trau. Ho fa a Calma! Convida a perseguir la vida tranquil·la, i allunyar-se de la tecnologia alienant, alhora que presenta un esbojarrat presentador (que podria sumar-se als seus personatges surrealistes de Sketxofrenia). El públic, un cop entén el codi, es deixa seduir. Per la personalitat immensa (i humana) d’Albà, una de les baules que transformen l’adult en infant amb una sola respiració tàntrica. albà s'exposa generós, amb el risc de no ser gaire comprès i rebre el riure sarcàstic quan ell demana viatjar de revolucions la tensió de l'espectacle. L'espectador ho capta i es deixa portar.

Fins ara, animar l'audiència a intervenir implicava molts wats de potència i una acció molt esbojarrada. Ara, tot i que l'excentricitat hi sigui en el seu personatge Speedlife, o en el que no sap trobar quin és el seu mòbil que està sonant, mentre toca relaxat una tonada intranscendent, Albà ha trobat la manera perquè el públic, canti, s'abraci, desplaci transatlàntics o pilotes de platja, sense necessitat d'exaltar-los. Paral·lelament,ell emprèn capítols de divertida meditació. Hi ha la ironia però també el deis d'accedir a un grau de connexió i calma. No només amb la respiració zen, també amb un mar d'imatges i ombres de colors, que conviden a un viatge ingen però revitalitzant. L'abraçada final, a la porta del teatre, completa la idea de voler transmetre alpúblic un punt de veritat i humanitat pels porus de la pell.

Familiar | Nous formats
18/09/2019

Pedra a pedra

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Jordi Bordes

És un espectacle preciós, petit intrigant, senzill, i alhora que respira una humanitat i un joc poc habitual. Tot succeeeix a molt poca distància. és imprescindible poder veure la nineta dels ulls de l'actor i com els personatges, fets de restes rovellades trobades a la platja, cobren una vida màgica. Espectacle blanc per deixar-se portar i reviure el nen que hi ha dins de cadascú (sigui més o menys crescut). 

Teatre | Nous formats
18/09/2019

Mili KK

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Manuel Pérez i Muñoz

El cicle de teatre verbatim de la Sala Planeta de Girona continua deixant títols destacats com aquest 'Mili KK' que arriba ara al Escenari Brossa fins al 19 de maig. Recolzada en la millor tradició estètica de sobrietat del teatre documental, la peça que signen Jumon Erra i Marc Angelet -dirigeix aquest últim- desenterra les lluites de la insubmissió pacifista i de consciència a Espanya, no tan anacròniques si tenim en compte que a pocs quilòmetres d'aquí països com França estan remenant la idea de rescatar el servei militar obligatori...

Teatre | Familiar
18/09/2019

Voilà

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Jordi Bordes
Sergi Buka té una connexió difícil amb el públic. Costa guanyar-hi confiança. Vol ser tendre, humà, pròxim, però (estranyament)  no genera la complicitat per entrar al seu joc. El seu nou espectacle pateix de voler agradar sense ser honest amb sí mateix. No preén fer trampa si no que elabora un discurs molt carregat de situacions dramàtiques que es deixen  mortes, sense sentit (la germana morta del mag, per exemple). Per una altra banda, tampoc sembla massa lògica l'aparició de la marioneta narradora (què hi aporta?) o de la trapezista (que només és un giny més que executa un exercici com si fos una pianola). Potser amb un major joc de llums, que li donés diferents ambients, ajudaria a apropar-se al clímax dramàtic. Els números de jocs de mans no tenen massa a veure amb el corpus d'aquest circ de l'aire (el número de gran efecte hauria de tenir relació a desaparèixer, no a fragmentar la partenaire, per exemple. 
Sí que hi tenen més relació els efectes amb els ocells, extrem que es podria aprofitar per  incidir-hi a través de la veu en off. Només hi ha un punt d'emoció quan Buka juga en directe fent ombres xineses en una pantalla rodona (mentre pedala enmig de l'escenari)(la gravació feta a partir d'aquestes efectes podria tenir més sentit si anés just darrere) i quan la canalla puja a intervenir un instant.

La gran dificultat de la màgia és teixir una peça coherent (Hausson ho té molt clar en obres com Top magic o Jugant amb la màgia), un univers de fantasia que aterri perquè l'espectador pugui percebre la seva màgia. Buka és el gran mestre de generar efectes amb les mans fent unes divertidíssimes ombres. és el seu número estrella que el distingeix. Però necessita que aquest Voilà! sigui revisat per commoure, divertir i meravellar el públic. Ara, queda empatxat sense que pràcticament hi hagi connectat. 

Teatre
18/09/2019

Todas las noches de un día

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Toni Polo

Un diàleg, mil records, totes les il·lusions. I totes les incomprensions. Flors. Un interrogatori. Més flors, sempre flors. Una atmosfera absolutament decadent però encisadora. I innumerables preguntes que van sorgint per trobar una explicació a allò que el Samuel i la Silvia (Carmelo Gómez i Ana Torrent) ens estan explicant en escena. Todas las noches de un día és un text d’Alberto Conejero que ens fa pensar en la vida, en la mort, en l’amor, en el poder... a través d’un jardiner que viu en l’hivernacle d’un gran jardí aparentment abandonat i rep la visita de la propietària. Amb salts en el temps que poden descol·locar momentàniament l’espectador, tot segueix un camí marcat pel misteri (qui és aquesta dona? Amb qui parla, ara, el jardiner? Estan ballant...?) que ens atrapa i ens inquieta. Sense ser un thriller, és una peça enigmàtica; tot i l’ambient suau i tranquil a on ens transporta, no deixa de tenir un ritme trepidant.

Els dos actors sembla que vagin cadascú a la seva bola (tot té la seva explicació). No és fàcil mantenir atrapat l’espectador en aquestes circumstàncies. De fet, diria que bona part de l’èxit de la funció és culpa dels dos intèrprets, que aguanten l’hora i mitja (no hi arriba) que dura l’obra ficats en personatges que van creixent, dels quals, amb comptagotes, ens van aportant detalls. Ell sembla perdut; ella, una mena de Pepito Grillo per després adonar-nos que (potser) la cosa no va ben bé per aquí: “¿Cuánto tiempo tiene que pasar para que alguien que se ha ido desaparezca?”, es preguntarà ell. Quant de temps trigar l’amor a desaparèixer?

Una història d’amor i de fantasmes. D’allò que podria haver estat i qui sap si va ser. Una relació impossible entre dues persones que, potser (tot entra en el joc enigmàtic i poètic del text), es van estimar. Un home i una dona allunyats i, alhora, tan propers. Una narració amb ritme i farcida de flors. “Un tractat de botànica”, també, diu l’autor, amb molta raó.


18/09/2019

Els Tres Porquets

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Andreu Sotorra

La companyia Dreams Teatre té en el seu repertori versions de contes populars com 'La Caputxeta', 'La Ventafocs' o 'La Bella Dorment', entre altres. Es pot dir, doncs, que en aquesta versió d'un altre conte popular com 'Els tres porquets', s'hi reuneixen una mica tots en una trama que utilitza només com a punt de partida els protagonistes del conte 'Els tres porquets' per crear una trama nova a partir d'un somni dels tres germans i la construcció de les tres casetes unifamiliars al mig del bosc: una de palla, una de fusta i una altra de maons.

De com acabarà el llop, que també hi surt, ja és tota una altra cosa que un servidor no desvelarà. I aquí, la fusió dels diversos elements de 'La Caputxeta', 'La Ventafocs' i 'La Bella Dorment' fa que 'Els tres porquets' ofereixi una mirada nova en una versió força lliure que, per l'enorme popularitat de tots els personatges, connecta immediatament i durant tot l'espectacle amb els espectadors més petits.

'Els tres porquets' es distingeix per una treballada posada en escena, tant pel que fa a la caracterització dels personatges, com a l'escenografia i la il·luminació. I com que compta amb peces musicals originals de Manu Guix, les intervencions musicals tenen també un considerable atractiu afegit a la veterania i la trajectòria dels principals intèrprets (...)

L'espectacle, que ja fa temps que la companyia Dreams Teatre té en repertori, té un acabat molt digne i un considerable bagul de vestuari, màscares i attrezzo que no impedeix que fins i tot el bosc s'emmarqui amb un teló de fons pintat en una mena d'homenatge a l'antiga decoració teatral. Tot plegat demostra la consciència de la companyia que els espectadors als quals s'adrecen són molt exigents. (...)

Nous formats
18/09/2019

Els diners, el desig, els drets

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Jordi Bordes

Marta Galán (Conillet) s'ha sumat a la tendència del teatre contemporani actual de convertir en teatre documental la seva mirada (ben subjectiva) sobre la maternitat subrogada. Ho fa amb còmplices del món de la performance com són Juan Navarro (El bosque), Núria Lloansí (En procés1) i Susanna Barranco (Accions de resistència), extrem que porta a una posada en escena lúcida, coherent amb el que exposen però que s'allunya de la veritat. és  ert que el teatre documental Verbatim sempre fa l'esforça de convidar el debat al públic. I que en aquesta conversa, sempre hi ha espai a donar veu als altres testimonis que no hagin tingut cabuda en la peça. Però el més raonable és que la propia creació propcuri donar la mirada calidoscòpica més complerta per no evitar ser considerada tendenciosa.

Anem a pams. La gestació subrogada és la capacitat científica que una dona aculli un embrió fecundat per una parella. Les motivacions desinteressades es qüestionen quan aquesta dona rep una compensació econòmica. I, sobretot, ha de signar uns contractes que l'aparten de cap possibilitat de retenir la criatura que ha portat dins del seu cos durant nou mesos. Galán reconeix, honesta, que ella ho considera molt perillós perquè aquesta opció de tenir fills només la poden disfruta aquelles famílies amb recursos econòmics (hi ha un veritable negoci en fer rendible un desig humà en presència física). També que moltes dones hi accedeixen a canvi de la compensació, tot i que impliqui posar en risc la seva vida, la seva llibertat durant el temps que es`ta creixent el fetus. Les pot convertir en unes esclaves del segle XXI. Aquesta és la seva tesi i ho il·lustra convertint els òvuls en perles que omplen les provetes i el semen, es redueix a una reacció química del Quimicefa de la canalla. També és molt gràfica quan decideix que les dues noies actrius es tapin el rostre per a representar algunes de les mares que cedeix el ventre. I que, finalment, sigui un cos,un maniquí on es projectin els testimonis. Perquè, la dona ha passat a ser un objecte per a completar l'operació química. Marta Galán, en canvi, exposa la maternitat natural, com la solució i la reacció a tant desvari. Sense atendre a l'ètica professional ni al possible desig de les mares que no poden tenir fills i que volen educar-ne. 

El verbatim és un teatre documental que edita i ordena com tot periodista en un reportatge. Contraposa veus però no les dramatitza: no modifica el to de veu per fer-los més avariciosos o bonistes. La veritat sense filtres dels testimonis és el millor mirall de la realitat. Hi ha casos com Gentry (la gentrificació a Barcelona) o Mos maiorum (la immigració que salta la tanca o que entra pel sud d'Espanya). Aquesta producció sobre la gestació subrogada se suma als altres que també ha presentat La Planeta sobre temes ben diversos, però sempre oberts a la controvèrsia i al debat. El servei militar (Mili KK), el suïcidi juvenil (No m'oblideu mai); el fotoperiodisme de guerra (El color de la llum). 

Com tot periodista, un dramaturg i artista en un teatre documental ha de ser capaç de revisar el seu punt de vista, com també ho proposa als espectadors: Investigar un tema implica estar disposat a conèixer veritats oposades a la pròpia i ser capaç d'empatitzar-hi. Finalment, podrà fer prevaldre la seva opinió, però serà tendenciós si ignora fonts consultades que aporten una altra veritat o no investiga allà on li provoca rebuig. El debat és més viu i ferm quan s'han explorat tots els viaranys i, d'una proposta escènica, apareix un creixement vital per a creados i per a espectadors. Aquest hauria de ser el repte.

Teatre | Dansa
18/09/2019

If (l'últim desig)

Companyia: Farrés Brothers
Direcció: Declan Donnellan
Jordi Bordes

Verop Cendoya construeix un artilugi singular. Que s'articula des de la paraula però que troba un camp fèrtil en el moviment repetitiu, que evoluciona i expressa des de la pura abstracció o amb un joc de gag. A If (l'últim desig) ha fet un pas ferm cap a la teatralitat, la creació de personatges, d'una situació que es pot reconèixer. Hi ha un cert aire del Broken Heart Story, de Saara Turunen, on ella hi va intervenir com a intèrpret. Petites postals, retalls que evoquen a una infància fructífera de tendres records i des d'on es disparaven els desigs que, en general, encara no s'han acomplert. Ara les tres germanes (que competeixen per demostrar a les altres que no han fracassat tant com les altres dues) accedeixin al desig de la mare: ser enterrada a la parcel·la del càmping. Una arrencada, evidentment, divertidament macabra i patètica (que resulta ridícul i grotesc) pero també tendra perquè "causa una gran impressió i mou la compassió o expressa un dolor, un sofriment o una tristesa grans" com recullen els diccionaris l'altre accepció de "Patètic".

Alba Florejachs demostra la seva habilitat en el monòleg còmic (com L'any que ve serà millor, 2011) però, aquest cop, també es mostra vulnerable i dramàtica, fins a provocar una estranyesa al públic, que és molt atractiva. Per una banda, l'espectador riu de la seva sentida pèrdua. Però, més endavant, provoca una incertesa en comprovar la profunditat d'aquest dolor. Per la seva banda, Vero Cendoya desplega una buidor d'artista, que pateix per no completar mai res, com un personatge frustrat txekhovià. El major contrast l'aporta el personatge de Glòria Sirvent, desenganyada, un punt alcohòlica, un punt ludòpata, d'un pragmatisme amb molt poca empatia. 

Són personatges tràgicament divertits que s'apropen a l'univers de Mar Gómez (Dios menguante, Entre tu i jo...) però que s'expressen amb més profunditat donant més complexitat a la situació incial, d'entrada, surrealista. Un treball intrigant que mereix l'atenció del públic, perquè genera públic. S'augura que, com a La partida, trobi un circuït més extens que el (desgraciadament) migrat de dansa actual.