Els diners, el desig, els drets, estrenada fa un mes a la Sala La Planeta, es pot veure ara, fins al 2 de juny, a l’Escenari Joan Brossa. La proposta, inclosa dins el segon Cicle de Teatre Verbatim impulsat per la sala de Girona, empra aquesta tècnica de teatre documental —verbatim o “paraula a paraula”— per analitzar la gestació subrogada des de diferents angles, amb un clar predomini del punt de vista de les dones gestants. A més, després de cada funció hi ha un col·loqui amb la companyia i una experta en el tema.
Marta Galán Sala ve de fer Rebomboris i, més recentment, Accions de resistència. Si la primera consistia en un projecte comunitari que tractava de l’ètica de les cures, la segona —una proposta futurista, radical i postdramàtica que jugava a la distopia i es disfressava d’autoficció per abordar amb fúria “l’hiperimperi de l’ordre mercantil”— denunciava la pèrdua d’humanitat en la nostra societat del rendiment i cridava el dret a no poder més. Com ja passava en aquelles dues peces, en Els diners, el desig, els drets batega també la demanda d’una vida “vivible” des d’una perspectiva feminista.
La dramatúrgia i la direcció venen signades per Marta Galán, però la creació es reparteix entre els tres actors que hi intervenen i que funcionen més com a transmissors o mèdiums que com a intèrprets —allò referit en escena sempre parteix de testimonis: entrevistes, articles, pel·lícules que es doblen en directe—, tot i que també realitzen accions físiques de gran intensitat, reforçades pel disseny d’il·luminació d’Ana Rovira i pel material audiovisual editat per Roger La Puente i Susanna Barranco. Aquesta darrera, que ha realitzat la recerca documental juntament amb Galán, posa la veu i el cos al servei dels testimonis, del missatge i de l’acció. L’acompanyen en escena Núria Lloansi i Juan Navarro —responsable també de l’espai sonor—, dos performers d’alta volada, amb una trajectòria molt vinculada a la directora d’aquest espectacle, així com a Rodrigo García i a altres creadors de l’escena multidisciplinària i postdramàtica. Els tres intèrprets, tot i veure’s constrets per un espai tan poc agraït com és la Sala Palau i Fabre, fan valer les seves indiscutibles virtuts i potencialitats escèniques.
En el primer tram de l’espectacle, els actors donen veu a diferents professionals del dret, l’obstetrícia, les neurociències o la psicologia. Sobretot assumeixen els discursos de metges i advocats especialitzats en gestació subrogada, que es defensen invariablement de les crítiques rebudes des del feminisme i l’anticapitalisme. Hi ha, per part de la direcció de l’espectacle, una intenció clarament qüestionadora d’aquest discurs, és a dir, de l’aspecte més rendible de la mística de la maternitat. La crítica s’opera a través del to absort o alienat que s’infligeix a les declaracions, i pel caràcter maquinal, per no dir extraterrestre, que assumeix el moviment corporal dels actors. Talment uns marcians de gestos alentits, i no tan inofensius com podrien semblar, s’adrecen a un futur que és el nostre present. Potser per això, perquè ens parlen des del passat, predomina en aquest univers l’estètica i la referencialitat dels anys vuitanta, des de documents fílmics de tota mena —com Born to be sold (1988) de Martha Rosler, a propòsit del cas de Mary Beth Whitehead, o Le Sacre de la naissance (1983) de Frédérick Leboyer— fins a la mateixa expressió “ventre de lloguer”. Els vuitanta i la batalla mediàtica de Whitehead, la primera mare subrogada en reclamar la custòdia del seu nadó, dialoguen amb el moment actual, en què aquesta pràctica és legal i està en auge als Estats Units, així com a Ucraïna i Mèxic, entre altres països i en condicions ben diferents, però, en canvi, es prohibeix a molts altres llocs —sense anar més lluny, a l’estat espanyol—, fet que promou el turisme reproductiu i la proliferació d’agències que ofereixen catàlegs de potencials mares gestants i tramiten tot el procés per una quantitat indecent de diners.
La proposta escènica i documental se centra en la gestació subrogada —també anomenada maternitat substituta—, però el que busca no és exaltar els testimonis promocionals que, tot mercadejant amb el famós “desig procreacional”, consideren aquesta tècnica com un gran avenç i s’encarreguen de minimitzar-ne l’impacte físic i emocional —“Es como sacarse sangre”—, ni tampoc posar el focus, com acostuma a passar, en el desig dels pares d’intenció —els desitjos que importen acostumen a trobar-se de la banda del patriarcat—; el que pretén, per damunt de tot, és fer sentir la veu de les mares. Així doncs, més que d’incidir en la legalitat o en els diferents plantejaments polítics —tot i que la posició de Galán es fa ben palesa en la manera de traduir els documents i testimonis per a l’escena—, es tracta de presentar i referenciar les vivències personals d’algunes d’aquestes dones, que abasten un gran espectre polític i emocional, des d’aquelles gestants “altruistes” i propagandistes de la maternitat subrogada —es recorre, fins i tot, a la coartada de la religió— a aquelles altres que admeten que els diners són la motivació més important.
A mesura que avança la proposta, el document es va tenyint d’una major performativitat, que compta, és clar, amb els actors més adequats, entregats a accions tan eficaces com la d’escopir riquesa —sobretot perles, esfèriques com òvuls— dins unes provetes on després hi seran dipositats cors animals. Les veus vellutades de les actrius, que abans s’han impregnat d’ironia en doblar ufanoses candidates a gestants i fragments de vídeos d’índole diversa, serviran després amb respectuosa neutralitat les paraules de dues dones, una nord-americana i una ucraïnesa, que per motius econòmics s’han vist abocades a treballar per a la “indústria de la subrogació”. Els seus rostres es projecten amplificats sobre uns llenços que oculten la fesomia de les intèrprets i d’un maniquí situat entre elles, eloqüent plasmació escènica de la instrumentalització i la mercantilització del cos de la dona. Sobre aquest maniquí es projectaran, alternativament, les expressions facials de la ja esmentada Mary Beth Whitehead i de Vilmesh, una dona de la Índia que sent que li van arrabassar el dret de filiació.
Després d’unes declaracions en off de la biòloga i escriptora Casilda Rodrigáñez, arriba un dels moments de major impacte de l’espectacle, quan les llums vermelles acoblades o cenyides als cossos esdevenen un contundent embolcall escènic per a les confidències —entreteixides a partir de testimonis recollits al llibre de María Llopis Maternidades subversivas— de dues mares que van experimentar parts extàtics. Així doncs, a la denúncia de la mercantilització del cos de la dona, manufacturat al servei del patriarcat —en paraules de la teòrica feminista Silvia Federici, la mare subrogada produeix vida como un producte més a comercialitzar—, es vincula un altre tema: la voluntat de recuperar una maternitat lliure i plena que s’escapi dels usos i manipulacions del capitalisme, així com de la dependència extrema dels anomenats experts i les seves institucions. D’alguna manera, s’imposa la necessitat —tan invocada per Adrienne Rich— d’escriure, pensar o crear des del cos, és a dir, des del lloc on es pot parlar amb l’autoritat que atorga l’experiència, i no tant per transcendir-lo com per reclamar-lo.
D’acord amb la tesi subjacent a aquesta proposta documental, construïda sobretot a partir de testimonis de mares, l’emancipació de la dona passa per recuperar la potència transformadora i subversiva de la maternitat. Amb tot, la manera de plantejar les qüestions entorn de la gestació subrogada és equilibrada —diferents testimonis i posicionaments s’encavalquen o col·lideixen, des de l’orgull d’algunes mares convençudes fins a les experiències humiliants d’altres dones que es queixen de la seva manca de control sobre el procés—, i es perfilen dos relats contraposats que obren multitud de dubtes ètics, com, entre d’altres, si el consentiment de la gestant és sempre del tot informat, si s’han comprovat els efectes psicològics que la pràctica pot tenir en els nadons, o si la compensació econòmica implica necessàriament l’explotació dels cossos de les dones. Cada espectador n’haurà d’extreure les seves pròpies conclusions.
Crítica publicada a Núvol el 27 de maig de 2019
