No és cap secret a la gestació subrogada -o els ventres de lloguer, com li vulgueu dir- és un tema controvertit, doncs conflueixen coses tan significatives a la nostra vida com la paternitat, la maternitat -que com queda dit en aquest espectacle, poden no ser el mateix- el fer coses per necessitats econòmiques i el poder dels diners.
La definició de teatre documental està molt ben trobada, perquè no hi ha una dramatúrgia pròpiament dita, sinó que ens recorda aquells documentals on es van veient imatges, però sobretot hi ha els testimonis directes de diverses persones que tenen una o altra cosa a veure amb el tema.
Podríem establir tres diverses etapes en l'espectacle: un primer moment on hi ha el que anomenaríem 'Els testimonis externs' és a dir, especialistes, metges, psicòlegs, feministes, polítics, i altra gent que està al voltant del tema d'una forma més o menys llunyana, i més o menys demagògica. En segon lloc, les dones que han llogat el seu ventre o per dir-ho d'una manera políticament correcta-s'esmenta vàries vegades- "s'han prestat per portar a dins seu un fetus que saben que no serà el seu fill".
I en tercer lloc hi ha un moment plàsticament molt bonic i també emocionalment potent, ajudat per una metàfora visual què fa evident aquella expressió que lliga parir un esser humà amb "donar a llum". I és en aquest moment que dues mares expliquen les seves diferents experiències, quan han tingut algun dels seus fills. Pura vivència de la Maternitat que no va lligat per res amb la temàtica dels ventres de lloguer: Una que explica un part amb un fort dolor continuat que dóna pas a una gran sensació de descans i de plenitud, quan el seu nadó comença a mamar del seu pit. I l'altra mare, que lliga el moment del part amb l'orgasme més contundent que mai ha tingut. Plana entre el públic la sensació que, per a tots aquells que no haguem tingut la experiència de parir, és molt difícil d'entendre si no ho has passat, tant si ets home com una dona que no ha sigut mare.
Dit combinant castellà i català fent servir microfonia, compta amb un constant recolzament audiovisual: En alguns moments només és un fons, perquè el que importa és el que estan fent i dient l'actor i actrius que estan en primer pla, en altres qui parla és el vídeo i a la fi també hi ha moments on els actors posen veu a les cares que apareixen o a la pantalla o a uns ninots capgrossos què representen diverses mares de lloguer. Sense oblidar que en altres, el que apareix a la pantalla són textos escrits que aclareixen, per exemple, que a Espanya la gestació subrogada està prohibida, però que els que aconsegueixen un nadó d'una mare de fora del país (es parla molt de països com Ucraïna o la Índia) a la pràctica veuen reconeguts els seus drets parentals per una qüestió de fets consumats, ja que els jutges consideren que el bé major a protegir és el del menor. I coses com que els òvuls que donen lloc al futur fetus no són de la mare que posteriorment el gestarà dins seu. Tot plegat representa que un fet tan natural com la maternitat el convertim en una mena de laboratori on cada peça encaixa de forma artificial amb l'altre per donar lloc a un ésser humà. La distòpia està servida...
El més positiu és que el treball, tot i que revela una innegable intencionalitat, intenta donar veu a totes les postures i punts de vista, entre els quals el de les dones que ho fan per donar la oportunitat a les parelles que no poden tenir els seus propis fills, la major compensació de les quals és fer feliç a d'altres.
Poden dir-se moltes més coses d'aquest treball honest i ben dut a terme sobre el qual un al principi té el dubte de si el teatre -en aquest format concret, despullat de dramatúrgia- pot ser un mitjà per al debat que tingui avantatges sobre un documental dels que estem acostumats a veure. La resposta que jo li dono és que els documentals es veuen majoritàriament per la televisió, a casa, i poques vegades en una sala. I veure'l assegut a un pati de butaques és fonamental per sortir del teatre amb un munt de deures per fer sobre com es fan coses que mouen molts diners, i de com es respecten més o menys els sentiments dels que volen ser pares i mares, i els de les dones que ho fan massa sovint per obtenir uns recursos econòmics que no tenen.
