If (l'últim desig)

Teatre | Dansa

informació obra


Direcció:
Vero Cendoya, Gabriela Izcovich
Intèrprets:
Alba Florejachs, Gloria Sirvent, Vero Cendoya
Ajudantia de direcció:
Mercè Vila Godoy
Il·luminació:
Sylva Kuchinow
Escenografia:
Sebastià Brosa, Sergi Corbera
Vestuari:
Laura García
Composició musical:
Adele Madau
Autoria:
Josep Maria Miró
Sinopsi:

L'escenari convertit en un decadent càmping atemporal. Tres dones. Tres germenes hi toronen on van passar els estius de la seva infantesa amb un propòsit. Complir l’ultim desig de la seva mare: Ser enterrada en el mateix càmping on han compartit tants moments.

Aquest propòsit constitueix el pretext per mirar enrere i fer balanç. La parcel·la del càmping, el marc on es projecten els seus desitjos i aspiracions, i en el qual se succeeixen escenes i monòlegs que presenten a cadascuna d’elles i la relació que les enfronta. Amb els seus records sobre la taula, comencen a sorgir les imatges d’allò que volien ser i on realment han arribat.

IF (L’últim desig) és un viatge emocional on el cos i la paraula ens porten de la mà cap a un ambient sòrdid i oníric , carregat de records , flashbacks i personatges imaginaris que simbolitzen la complexitat d’un dels màxims motors vitals. EL DESIG.

Crítica: If (l'últim desig)

26/01/2018

Coreografia parlada tendrament patètica

per Jordi Bordes

Verop Cendoya construeix un artilugi singular. Que s'articula des de la paraula però que troba un camp fèrtil en el moviment repetitiu, que evoluciona i expressa des de la pura abstracció o amb un joc de gag. A If (l'últim desig) ha fet un pas ferm cap a la teatralitat, la creació de personatges, d'una situació que es pot reconèixer. Hi ha un cert aire del Broken Heart Story, de Saara Turunen, on ella hi va intervenir com a intèrpret. Petites postals, retalls que evoquen a una infància fructífera de tendres records i des d'on es disparaven els desigs que, en general, encara no s'han acomplert. Ara les tres germanes (que competeixen per demostrar a les altres que no han fracassat tant com les altres dues) accedeixin al desig de la mare: ser enterrada a la parcel·la del càmping. Una arrencada, evidentment, divertidament macabra i patètica (que resulta ridícul i grotesc) pero també tendra perquè "causa una gran impressió i mou la compassió o expressa un dolor, un sofriment o una tristesa grans" com recullen els diccionaris l'altre accepció de "Patètic".

Alba Florejachs demostra la seva habilitat en el monòleg còmic (com L'any que ve serà millor, 2011) però, aquest cop, també es mostra vulnerable i dramàtica, fins a provocar una estranyesa al públic, que és molt atractiva. Per una banda, l'espectador riu de la seva sentida pèrdua. Però, més endavant, provoca una incertesa en comprovar la profunditat d'aquest dolor. Per la seva banda, Vero Cendoya desplega una buidor d'artista, que pateix per no completar mai res, com un personatge frustrat txekhovià. El major contrast l'aporta el personatge de Glòria Sirvent, desenganyada, un punt alcohòlica, un punt ludòpata, d'un pragmatisme amb molt poca empatia. 

Són personatges tràgicament divertits que s'apropen a l'univers de Mar Gómez (Dios menguante, Entre tu i jo...) però que s'expressen amb més profunditat donant més complexitat a la situació incial, d'entrada, surrealista. Un treball intrigant que mereix l'atenció del públic, perquè genera públic. S'augura que, com a La partida, trobi un circuït més extens que el (desgraciadament) migrat de dansa actual.