Envoltat d'urbanitzacions, en algun lloc prop de nosaltres, sobreviu un vell jardí amb el seu hivernacle. Però ha passat molt temps des que els veïns van veure per última vegada la Silvia, la propietària de la casa. Allí només queda el Samuel, el jardiner, maldat per preservar aquest racó oblidat.
Quan la policia acudeix a la casa per intentar descobrir el parador de la Silvia, comença un combat entre la vida i els records.
El teatre poètic d’Alberto Conejero va aterrar fa dues temporades al Lliure amb La piedra oscura, un text basat en la vida de Rafael Rodríguez Rapún, amic de Federico García Lorca. El muntatge convidava a reflexionar sobre la memòria històrica i el compte enrere de dos condemnats a mort abans del tràgic desenllaç. Ara Conejero presenta a Barcelona Todas las noches de un día, una peça on mana el misteri i la ficció en la qual continua lluint la seva escriptura que beu dels clàssics i el teatre simbolista.
L’espai d’un hivernacle, magnífica escenografia que actua com un personatge més, es converteix en catalitzador d’un univers on el temps queda suspès de manera similar a l’efecte de la mirada que observa atentament una fotografia en blanc i negre. Així, de la quotidianitat emergeixen les peces d’un enigma que necessita de la complicitat de l’espectador de principi a fi per poder ser resolt i entendre a Samuel i Silvia, un jardiner i l’ama de la casa.
Per tant, que ningú es faci enrere davant el desconcert inicial que provoca l’estructura del text. Un monòleg del jardiner, que també és diàleg quan recorda la dona i explica la seva relació i que s’interromp per un tercer personatge omniscient, el policia que l’està interrogant. Temps present i passat que es plega i desplega de manera arriscada donant les pistes necessàries a la curiositat del públic. I flors, i més flors, i el cicle de la natura implacable en tots les organismes.
El poema de Conejero no deixa de ser una història d’amor, però que s’allunya de l’arquetip romàntic. Todas las noches de un día mostra la soledat humana, la fidelitat rotunda i, el més important, posa en escena temes tabú com ara la decisió individual i lliure de voler morir o les conseqüències d’un trauma com l’abús sexual en la infantesa. Qüestions profundes de la naturalesa humana narrades amb intel·ligència i respecte.
Un material d’aquest calibre només pot arribar a bon port gràcies a uns intèrprets majestuosos i una direcció d’idees clares que, per sort, evita el sentimentalisme. La direcció de Luís Luque ha sabut llegir la partitura interna de la dramatúrgia donant tot el protagonisme al treball de Carmelo Gómez, el jardiner que igual que poda les plantes amb la màxima precisió ofereix tots els matisos del críptic Samuel, i Ana Torrent, qui amb el seu excel·lent treball mostrant l’evolució de Silvia la converteix en un d’aquells personatges femenins difícils d’oblidar.