CALMA!

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Dia del Teatre SGAE 2019

El Teatre SGAE reivindica els seus autors amb aquesta campanya en la que l'espectador només paga el 10% de l'entrada (allò que es recapta per pagar els drets d'autoria) i la resta, la finança La Fundació SGAE. Qui és qui? Els crítics contextualitzem les obres d'aquest cartell.

Itineraris recomana

Sinopsi:

Aquell moment en què aconsegueixes parar i mirar el que estàs fent. I et planteges si allò és el que vols, si és així com realment vols seguir vivint. I te n’adones, per alguna petita o gran revelació (que potser t’ha fet veure que ets més efímer del que creies), que podries canviar alguna cosa. Que estem aquí de pas, només un temps i no saps fins quan. Que això es pot acabar en qualsevol moment. I, de sobte, dones valor a coses que no saps si estaves valorant prou. I penses en quines són les veritables raons per continuar vivint.

Crítica: CALMA!

07/04/2019

Humor esbojarrat que combina amb una tendra humanitat

per Jordi Bordes

Guillem Albà ha lligat els seus mons antagònics: el de Marabunta (festa i connexió amb el públic) amb la intimitat de Pluja Trau. Ho fa a Calma! Convida a perseguir la vida tranquil·la, i allunyar-se de la tecnologia alienant, alhora que presenta un esbojarrat presentador (que podria sumar-se als seus personatges surrealistes de Sketxofrenia). El públic, un cop entén el codi, es deixa seduir. Per la personalitat immensa (i humana) d’Albà, una de les baules que transformen l’adult en infant amb una sola respiració tàntrica. albà s'exposa generós, amb el risc de no ser gaire comprès i rebre el riure sarcàstic quan ell demana viatjar de revolucions la tensió de l'espectacle. L'espectador ho capta i es deixa portar.

Fins ara, animar l'audiència a intervenir implicava molts wats de potència i una acció molt esbojarrada. Ara, tot i que l'excentricitat hi sigui en el seu personatge Speedlife, o en el que no sap trobar quin és el seu mòbil que està sonant, mentre toca relaxat una tonada intranscendent, Albà ha trobat la manera perquè el públic, canti, s'abraci, desplaci transatlàntics o pilotes de platja, sense necessitat d'exaltar-los. Paral·lelament,ell emprèn capítols de divertida meditació. Hi ha la ironia però també el deis d'accedir a un grau de connexió i calma. No només amb la respiració zen, també amb un mar d'imatges i ombres de colors, que conviden a un viatge ingen però revitalitzant. L'abraçada final, a la porta del teatre, completa la idea de voler transmetre alpúblic un punt de veritat i humanitat pels porus de la pell.