Mili KK

Teatre | Nous formats

informació obra



Direcció:
Marc Angelet, Chokri Ben Chikha
Intèrprets:
Francesc Cuéllar, Rafa Delacroix, Alberto Lozano
Producció:
Mithistòrima Produccions, La Planeta
Autor:
Chokri Ben Chikha
Sinopsi:

Durant els anys vuitanta, a Espanya la desobediència civil va aconseguir l’abolició del servei militar obligatori. Molts objectors de consciència, que es negaven a incorporar-se a l’exèrcit, van ser processats i van acabar en presons militars. El relat parteix del testimoni fidel de primera mà d’insubmisos, militars, periodistes, jutges i polítics. Un altre exercici de teatre Verbatim per conèixer les pràctiques i les contradiccions d’un moviment eminentment pacifista, que va aconseguir abolir la mili i va canviar la relació de la democràcia incipient amb l’estament militar.

Crítica: Mili KK

15/05/2019

Un emocionant viatge al passat recent

per Iolanda G. Madariaga

Necessari i oportú escauen a aquest espectacle estrenat a La Planeta en la passada edició de Temporada Alta. Val la pena ser-hi, emocionar-se amb aquesta peça de teatre-document que porta a l’escenari un dels moviments de desobediència civil més importants del segle XX a Europa. Darrera de noms o sigles tan simpàtiques com GOCE, MOC, CAMPI o MILI KK hi ha un tros d’Història que convé conèixer. Als anys 80 i 90 del segle passat, sota el nom de Mili KK s’aplegaven un nombre indeterminat de col·lectius de joves que es negaven a fer el servei militar obligatori (mili) i la Prestació Social Substitutòria (PSS). El moviment d’objecció de consciència i d’insubmissió va constituir un agent de canvi social insòlit, operant al marge de les organitzacions tradicionals (partits polítics i sindicats), que culminà amb la supressió del servei militar obligatori a Espanya. La lluita pacífica d’aquest moviment, de signe internacionalista, constitueix un referent exemplar ara que certs postulats patrioters semblen instal·lar-se en els discursos populistes de la vella Europa. Una de les moltes virtuts de l’espectacle es troba en l’especial confluència entre el contingut i la forma. El protagonisme rau en el col·lectiu; un col·lectiu de personatges estrictament anònims, malgrat l’ineludible testimoni de Pepe Beunza -primer objector per motius polítics; el 1971, es va haver d’enfrontar a un Consell de Guerra- i l’aparició d’alguns noms propis. La dramatúrgia que signen Jumon Erra i Marc Angelet és un prodigi de síntesi d’una gran quantitat de documents i testimonis. Aquesta condensació segueix un fil narratiu clarament definit amb una pausada presentació i un desenvolupament que es va accelerant. Un micro-concert amb un remix de coneguts temes ad hoc marquen un primer clímax dramàtic. Després del moment d’eufòria, el ritme es desaccelera per guanyar densitat dramàtica. La presó que planava com objectiu desitjable per donar visibilitat a la revolta, és en aquest punt una realitat i una por de mil rostres inunda l’escenari. Francesc Cuèllar, Rafa Delacroix i Alberto Lozano, dirigits per Marc Angelet, més que interpretar, exposen uns fets. Ho fan en un magnífic exercici de desdoblament de personatges, impregnant-los a tots ells de personalitat pròpia i de veritat escènica. Arriben així al pretès anonimat per ressaltar el col·lectiu. Requereixen la participació del públic amb la naturalitat de qui recrea una escena entre un grup d’amics. Però en aquesta funció d’il·lustradors, es mostren tan clars i sincers, tan allunyats d’artificis teatrals que conciten el favor incondicional dels assistents. La feblesa mostrada sense complexes els fa grans. És especialment emocionant el relat de la por a la incomprensió dels més propers, familiars i amics. Malgrat la intensitat dramàtica i l’exhaustiva exposició de dades, un fil de fina ironia cus tot el muntatge. Hi ha també la paradoxa de veure uns quants joves desafiant l’immens aparell militar espanyol, l’absurd d’un exèrcit ancorat en el passat i aquelles ganes de festa que proclamaven Kojon Prieto y los Huajalotes: Insumisión, insumisión! La juerga nos gusta mogollón.