Necessari i
oportú escauen a aquest espectacle estrenat a La Planeta en la passada edició
de Temporada Alta. Val la pena ser-hi, emocionar-se amb aquesta peça de
teatre-document que porta a l’escenari un dels moviments de desobediència civil
més importants del segle XX a Europa. Darrera de noms o sigles tan simpàtiques
com GOCE, MOC, CAMPI o MILI KK hi ha un tros d’Història que convé conèixer. Als
anys 80 i 90 del segle passat, sota el nom de Mili KK s’aplegaven un nombre
indeterminat de col·lectius de joves que es negaven a fer el servei militar
obligatori (mili) i la Prestació Social Substitutòria (PSS). El moviment
d’objecció de consciència i d’insubmissió va constituir un agent de canvi
social insòlit, operant al marge de les organitzacions tradicionals (partits
polítics i sindicats), que culminà amb la supressió del servei militar
obligatori a Espanya. La lluita pacífica d’aquest moviment, de signe
internacionalista, constitueix un referent exemplar ara que certs postulats
patrioters semblen instal·lar-se en els discursos populistes de la vella
Europa. Una de les moltes virtuts de l’espectacle es troba en l’especial
confluència entre el contingut i la forma. El protagonisme rau en el
col·lectiu; un col·lectiu de personatges estrictament anònims, malgrat
l’ineludible testimoni de Pepe Beunza -primer objector per motius polítics; el
1971, es va haver d’enfrontar a un Consell de Guerra- i l’aparició d’alguns
noms propis. La dramatúrgia que signen Jumon Erra i Marc Angelet és un prodigi
de síntesi d’una gran quantitat de documents i testimonis. Aquesta condensació
segueix un fil narratiu clarament definit amb una pausada presentació i un
desenvolupament que es va accelerant. Un micro-concert amb un remix de coneguts
temes ad hoc marquen un primer clímax dramàtic. Després del moment d’eufòria,
el ritme es desaccelera per guanyar densitat dramàtica. La presó que planava com
objectiu desitjable per donar visibilitat a la revolta, és en aquest punt una
realitat i una por de mil rostres inunda l’escenari. Francesc Cuèllar, Rafa
Delacroix i Alberto Lozano, dirigits per Marc Angelet, més que interpretar,
exposen uns fets. Ho fan en un magnífic exercici de desdoblament de
personatges, impregnant-los a tots ells de personalitat pròpia i de veritat
escènica. Arriben així al pretès anonimat per ressaltar el col·lectiu. Requereixen
la participació del públic amb la naturalitat de qui recrea una escena entre un
grup d’amics. Però en aquesta funció d’il·lustradors, es mostren tan clars i
sincers, tan allunyats d’artificis teatrals que conciten el favor incondicional
dels assistents. La feblesa mostrada sense complexes els fa grans. És
especialment emocionant el relat de la por a la incomprensió dels més propers,
familiars i amics. Malgrat la intensitat dramàtica i l’exhaustiva exposició de
dades, un fil de fina ironia cus tot el muntatge. Hi ha també la paradoxa de
veure uns quants joves desafiant l’immens aparell militar espanyol, l’absurd
d’un exèrcit ancorat en el passat i aquelles ganes de festa que proclamaven
Kojon Prieto y los Huajalotes: Insumisión, insumisión! La juerga nos gusta
mogollón.
