Les vedettes és una nova exploració escènica a càrrec del Projecte Artístic Comunitari de l’Antic Teatre, que es va mostrar al públic dins el Festival Grec 2022 i torna ara, del 20 al 22 d'abril de 2023, a l'Antic Teatre. Amb l'acompanyament professional de Marta Galán Sala i Montserrat Iranzo i Domingo ‒coordinadores i directores del projecte‒, un grup de valentes i valents han sortit a escena a moure el cos i a dir-hi la seva. L'espectacle el dediquen, a títol pòstum, a la carismàtica i enyorada Graciela Alonso Domingo, una de les fundadores del projecte.
Tot va començar amb La Bellesa (2017), en què quatre veïnes del Casc Antic de Barcelona feien emergir la seva bellesa prenyada de temps i de quotidianitat mitjançant textos, imatges i accions. Després, a Rebomboris (2018) ‒projecte municipal estrenat a La Bonne dins el programa ART i PART‒, s'hi sumarien altres col·lectius per explorar l'ètica de la cura des d'una perspectiva de gènere. A Souvenirs (2020), que s’endinsava en el passat de manera experiencial per abordar la postguerra i els efectes de la repressió nacional-catòlica, hi havia un procés documental basat en l’arqueologia del quotidià, mètode d’indagació de la memòria que s’utilitza també a Les vedettes, a través de la projecció d'una sèrie de fotos personals i la narració de diferents relats de vida. En aquesta ocasió, a més, el ball i el moviment adquireixen una importància cabdal, no només en termes de performance escènica sinó també pel valor que els atorga cadascun dels participants.
Ja coneixíem, d'espectacles o “exploracions escèniques” anteriors, Jonathan Carrilero Ballester, María Isabel Gutiérrez ‒Mari‒, Enrique Ibáñez, Emilia Martín Moreno, Mercè Martínez, Francesca Navarrete, Mari Cruz Paván i Aurora Roig; ara s'hi sumen Laura Alonso, Montserrat Cussó, Nélida Ester Díez i Yolanda Prieto. Els acompanya el cantant i violoncel·lista Pau de Nut ‒responsable de l'adaptació, composició musical i disseny de so‒, que ofereix versions molt personals de temes ben diversos, des de La bien pagá fins a un tango de Carlos Gardel.
L'inici, amb filmacions en directe de primers plans dels intèrprets ‒eficient i acurat treball d'Abel Montes‒, remet a l'obertura de la pel·lícula de All That Jazz i als rituals matutins ‒gotes als ulls, pastilla efervescent, tisana‒ per encarar un dia d'assajos i performance. Mentre Pau de Nut interpreta la cançó On Broadway de George Benson, veurem en pantalla els minuts inicials del film, amb els seus càstings i coreografies multitudinàries. Les nostres vedets, enfundades en mallots, mitges i escalfadors, imiten, en la mesura del possible, els moviments dels cossos joves i estilitzats; en realitat, l'únic que importa és el plaer d'expressar-se lliurement a través de la dansa.
Les vedettes comença amb aquesta pel·lícula de l'any 1979 i es clou amb la projecció del vistós i ensucrat número de Debbie Reynolds i Bob Fosse a la dansa dels globus de la pel·lícula Give a Girl a Break; el fet que tots els presents en escena se la mirin atònits o embadalits, donant-nos l'esquena, evidencia la fractura entre la dura realitat i la fantasia inoculada per aquesta mena de productes musicals i fílmics. I justament perquè la proposta comunitària busca comparar o posar en relació els relats de vida dels integrants del projecte amb aquest fastuós imaginari coreogràfic, s'hi troben no poques citacions de films dels quals Bob Fosse és el director o l'intèrpret ‒sovint a les ordres de Stanley Donen‒: entre d'altres, el ball de la serp a la pel·lícula The Little Prince ‒Pau de Nut canta amb molta gràcia A Snake in the Grass i el balla Ibáñez amb un sofisticat moviment de braços‒ i una personal interpretació de Big Spender ‒tema del musical Sweet Charity‒ a càrrec de la Mari, més picardiosa i còmica que mai, amb sabates de taló, una perruca de color rosa i els llavis ben vermells.
Com sempre en aquest tipus de propostes, els relats de vida són fonamentals. Cadascun dels participants destaca alguns aspectes de la seva història personal i explica quin vincle va mantenir o manté amb la dansa i l'expressió corporal ‒artística, en general‒. En relació amb el ball, hi ha experiències de tota mena, des de sardanes fins a dansa contemporània, passant pel ballet clàssic i per musicals de Broadway. En l'apartat teatral ‒o actoral‒, compten tant les obres lorquianes a un col·legi del Sagrat Cor com les accions de teatre de protesta i les incursions en el cinema underground. Però la situació política i socioeconòmica no els permetria dedicar-se a les arts escèniques, ja no diem professionalment ‒tot i que Enrique Ibáñez, que té formació d'actor, s'hi va dedicar tant com el van deixar‒ sinó en el temps de lleure ‒una cosa que els pobres no es poden permetre‒. És important que això es digui en un escenari, i molt millor si és amb humor i ludisme, com passa aquí.
Té ben poc de convencional el fet de poder veure persones de fins a vuitanta anys tranquil·lament possessionades de l'escenari, en mallot i mitges, amb la voluntat de compartir vivències i establint una xarxa de suport mutu. Sabedores que la seva memòria vital i emocional no serà manipulada ni capitalitzada, les vedets de l'Antic exerceixen amb alegria i determinació el seu dret a l'expressió artística i ens ensenyen, entre moltes altres coses, que el teatre pot ser un lloc de llibertat.
