Les vedettes

Nous formats

informació obra


Direcció:
Marta Galán Sala
Sinopsi:

Us proposem assistir a una obertura de procés de la nova exploració escènica del grup artístic comunitari de l’Antic Teatre a partir de l’imaginari coreogràfic de Bob Fosse, els relats de vida dels / de les participants i la reflexió crítica entorn la societat de l’espectacle. 

Dedicat a títol pòstum a la Graciela Alonso Domingo. La teva llum sàvia, dolça i rebel ens acompanya a cada instant. Ara i aquí. Bategues.

Els musicals nord-americans van marcar tota una època per als i les habitants dels països que, a l’altra riba de l’Atlàntic, vivien vides ben diferents de les que es veien a la pantalla. Però, i si aquell món fascinant amagava mecanismes de dominació política i econòmica adreçats a diluir la lluita de classes? Aquest és un dels interrogants que serveixen de punt de partida de la nova experiència escènica amb els veïns i veïnes de Ciutat Vella que formen part del projecte artístic comunitari de l’Antic Teatre. En aquesta ocasió, posen en relació els seus relats de vida amb les imatges, fastuoses i optimistes, del món glamurós imaginat per Bob Fosse. Les històries personals dels i de les participants neixen a partir de l’anomenada “arqueologia del quotidià”, una metodologia que proposa la recuperació de la memòria viva a partir d’un document, objecte o fotografia. Aquest relat de vida quotidiana, que ens parla de la postguerra, la moral nacional-catòlica del franquisme, el trànsit cap a la democràcia i les vides a crèdit, tindrà com a contrapunt les coreografies de Bob Fosse, reproduïdes en escena i en directe pels i per les participants. Aquí no és tan important una execució perfecta, com el plaer d’expressar-se artísticament a través de la paraula i del moviment. Un dret, un gaudi i una reivindicació.

Marta Galán Sala és autora i directora de textos per a l’escena des de l’any 1999, artista-educadora i gestora cultural. Entre 1999 i 2011 estrena una desena de projectes d’arts escèniques amb destacada projecció nacional i internacional. Des del 2009 i a través de la plataforma TRANSlab, ha coordinat i dirigit diferents projectes on les arts escèniques són eines pel desenvolupament cultural comunitari i/o la transformació social. Des de fa 5 anys, coordina el projecte artístic comunitari de l’Antic Teatre. Entre altres, ha presentat a la programació del Grec experiències escèniques com La Bellesa (L’Antic Teatre al Grec 2017), Rebomboris (programa ART i PART – Xarxa de cures, ahir i avui, L’Antic Teatre al Grec 2018), Akana (2018) o Som aquí per millorar les nostres vides (Grec 2021). La Montserrat Iranzo i Domingo és una especialista en disciplines que van de les arts escèniques i la dansa a l’educació, passant pel treball social i la salut mental i que ha treballat sovint en projectes de dansa social i amb grups de risc. El 2012, el seu projecte DANSALUT va guanyar el premi Dansacat en la categoria de Dansa i Societat.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Les vedettes

25/04/2023

Les "àvies" de l'Antic són casa

per Jordi Bordes

El Projecte Comunitari de l'Antic Teatre, darrer Premi Maria José Ragué als Premis de la Crítica, han aconseguit fer-se seu un lloc inhòspit. Quan la gent de l'Antic va entrar en aquell teatre abandonat, en aquella finca plena de deixalles, ara fa 20 anys, ells s'ho miraven des de la finestra de casa, confiant que la presència d'humans harmonitzés aquell forat negre a tocar del Palau de la Música. Segurament, també deurien mirar-s'ho amb una certa desconfiança per la possible intromissió al seu espai domèstic. Ara, les àvies de l'Antic tenen taula al bar (estranyament, a la terrassa) i conversen com si fos el seu propi menjador. I també saben que tenen un escenari on trobar-se, reforçar els seus vincles, enfortir el seu empoderament i expressar-se de cara a platea. El que han guanyat aquestes veïnes del barri és molt més del que s'haguessin pogut imaginar, diuen amb els ulls vidriosos. Aquella provatura amb Marta Galan (l'artista ja havia treballat amb col·lectius juvenils amb Juan Navarro a principis dels 2000 a la Nau Ivanow) ha acabat quallant. I ara, el públic quan entra a veure qualsevol peça de les àvies (dit amb molta estima), ho fa amb un somriure que no descarrega en tota la funció.

Les àvies són història viva i amb la dramaturgia de Marta Galán, només cal que vagin repentinant-la, a a partir de fotos, conversa i amb un moviment tant autèntic com fresc. Els cossos han recuperat una agilitat similar a la de la seva ment. Tot està per fer. No volen quedar-se amb la nostàlgia d'aquell 1979 (any de l'All that jazz de Bob Fosse) i de molts renaixement artístics i polítics de les seves trajectòries individuals). Va ser una dècada molt potent socialment, amb la sortida d'una dictadura del que semblava una transició alliberadora que, amb els anys, s'ha vist que tenia truco. Tot i així, els i les intèrprets ho viuen amb la intensitat de superar tràngols econòmics, culturals i de reivindicació, potser més valents que els d'aquest segle XXI.

Potser hi ha menys delicadesa que aquell Souvenir, però és que, ara, les àvies amb un excel·lentíssim Pau de Nut (Kalimat, Antígona per a criatures, El futur) tiren de desinhibició, de celebració. I ho fan amb una sala que segueix amb les comissures tensades amb un somriure que només es relaxa amb les riallades i els crits de sorpresa. Les àvies de l'Antic són casa. I a l'antic són, directament, a a seva sala d'estar. No importa res més que compartir i deixar-se anar. Procurant que les frases de les exposicions fotogràfiques siguin curtes, que no es perdi en digressions.